Ens trobem immersos en una crisi que genera desconfiança política i social, i es qüestiona una democràcia que no acaba de funcionar, perquè encara és un xic invertida –el poble està al servei de la pesant burocràcia de l’Estat; i això hauria d’anar al revés!-. Potser avui seria més propi parlar de partitocràcia; en què la participació ciutadana no troba els mitjans adequats per a ser efectiva.
En aquests moments, precisament, em vénen a la memòria totes aquelles persones que lluitaren per aconseguir la democràcia -avui a la picota- pagant l’alt preu de la mort, la repressió i l’exili.

A les tàpies del cementiri de Girona, entre el 8 de març de 1939 i el 19 de gener de 1945, varen ser afusellades 519 persones, entre elles dues dones: Salvadora Catà i Matilde Sabaté.

Els guixolencs afusellats allà varen ser:

Francesc Campà i Viarnés (16.03.39)
Bernabé Llorens i Collell (16.03.39)
Manuel Colom i Blasi (16.03.39)
Joan Castro Martínez (24.03.39)
Josep Tauler i Perals (25.4.39)
Joan Darna Planellas (12.08.39)
Josep Plaja Pla (07.12.39)
Josep Piqueras Canet (10.03.41)
Josep Torroella Ferrer (10.03.41)

Recordar avui -70 anys després- les víctimes republicanes del franquisme significa que continua vigent el seu objectiu -i nostre- de construir una societat fonamentada en la qualitat dels valors humans i democràtics. Com deia l’amic Joan Boada, la democràcia ha de ser una construcció diària que necessita bases sòlides. Una idea que Jaume Reixach completava quan deia que la grandesa de la democràcia, malgrat tot, és que tots els seus mals es poden guarir amb més democràcia, amb més participació ciutadana real.

Felip Calvet i Costa (1920-1999), testimoni de l’exili català

Com deuen recordar alguns dels nostres lectors, el mes de juliol del 2003 es varen fer unes jornades d’homenatge a Felip Calvet i a la seva esposa Teresa Rovira. Eren uns actes que s’emmarcaven en un projecte de recerca més global que promovia un grup d’historiadors joves de Sant Feliu -el GREF-, i que tenia com a objectiu la investigació i la difusió de la memòria individual i col·lectiva dels guixolencs que varen patir l’exili exterior i la repressió del franquisme. El reconeixement fet a les persones de Felip Calvet i Costa i a la seva muller Teresa Rovira i Comes era, d'alguna manera, la continuació de l'homenatge que s’havia fet el mes de desembre del 2002 a totes les víctimes del franquisme.

Ara, 10 anys després de la seva mort, cal fer de nou memòria de Felip Calvet, que no podem separar de la memòria de la seva muller, com a testimonis de l’exili català del 1939, i del republicanisme de les nostres contrades. La seva aportació al somni republicà en l’exili va ser notòria.

Seria de desagraïts oblidar el gest de Felip Calvet i Costa: la donació a la ciutat de Sant Feliu de Guíxols del seu fons documental. Un fet de confiança i de generositat envers la nostra ciutat que van decidir fer el seu fill Francesc Calvet i Rovira -que molt lamentablement ens deixà el gener del 2002-, i per la muller de Felip i mare d’en Francesc, Teresa Rovira i Comes.
Sense la tenacitat i l’admiració que Felip Calvet –va el primer biògraf de Josep Irla- sentia pel president de la Generalitat de Catalunya a l’exili, avui poques coses en sabríem. Ell va donar a conèixer la figura política, senzilla, però decisiva de l’Irla en la continuïtat de les institucions republicanes a l’exili.

Potser aquí s’escau evocar el que va escriure el pare de la Teresa, Antoni Rovira i Virgili, a l’article “Les coses perdurables”. Diu: “Només és mort allò que és oblidat per tothom i per sempre. I en la diada d’avui, el record encén les seves lluminàries entorn de les cendres i de les ombres. El record és la prolongació espiritual de les vides materialment extintes”.

És, doncs, per aquest conjunt de circumstàncies que es va atorgar, a títol pòstum, a Felip Calvet, l’honor de ser nomenat FILL PREDILECTE de la nostra ciutat i, a la seva muller Teresa Rovira, el de FILLA ADOPTIVA.

La biografia de Felip Calvet i de la seva muller, Teresa Rovira, és la història de dos joves catalans que, com tants d’altres del nostre país, “travessaren el desert de l’exili” de 1939, segons l’expressió d’Albert Manent. I que pogueren retornar per fer-nos-en memòria.

Felip Calvet ens va deixar. Però continua essent-hi present en el llegat documental que ha donat a la ciutat.

El recordatori de la mort de Calvet esdevinguda el dia 2 de març de 1999 l’encapçala aquests bells versos de Màrius Torres:

“Això és la joia –ser un ocell, creuar
Un cel on la tempesta deixà una pau intensa.
I això és la mort –tancar els ulls, escoltar
El silenci de quan la música comença”.