D’un temps cap aquí i com a conseqüència de la greu sequera que patim, estem rebent des de les diferents administracions el missatge que cal estalviar aigua. En línies generals tots estem d’acord en que l’aigua és un recurs finit, escàs i preciós que només valorem quan ens manca. I és que en l’estalvi d’aigua tots hem de fer un petit esforç, posar un airejador a les aixetes de casa o no utilitzar el water com a paperera son dues de les moltes iniciatives que es poden dur a terme sense cap mena d’esforç.
Però es llavors quan et topes amb les estadístiques del consum d’aigua a Catalunya on el consum de reg agrícola suposa un 73% del total, el 18% es d’ús domèstic mentre que la resta, un 9% és consumit per la industria.
Per tant, totes aquestes mesures d’estalvi van destinades a aquest 18% de consum domèstic. Cert que sobre el consum industrial s’estan fent passes en la reutilització d’aigües que suposaria l’estalvi d’un grapat de litres.
Però queda el reg agrícola, que consumeix tres quartes parts de l’aigua. No és el moment de criminalitzar la pagesia, però si que és el moment d’exigir de les administracions ajuts en la modernització i maximització dels regs. Inversions costoses que molt sovint els pagesos sols no poden assumir, però que es fan del tot imprescindibles.
Un altre punt importantissim és el manteniment de les xarxes de distribució. S’han fet estudis que donen resultats esfereïdors, perden de mitjana el 40% de l’aigua que transporten. Sant Feliu tot i tenir una bona xarxa de distribució te pèrdues de l’ordre del 20%.
A la vista d’aquestes dades, el ciutadà es pregunta quina és l’efectivitat real del seu esforç, i com és possible que l’administració no prengui cap mesura, o obligui a les concessionàries a prendre’n.