Que es vulneren contínuament els drets de les persones discapacitades psíquiques , en tots els àmbits de la vida , es pot intuir , es pot percebre i inclús en molts casos es pot arribar a demostrar de una manera escandalosament fàcil, però sembla ser que el respecte d’aquests drets queden com molt lluny dels interessos , en primer lloc de les persones que els han de respectar de forma directa i en segon lloc. de la societat en general de forma indirecta .
Els dret a decidir,- a viure una vida digna ,- a ser escoltats ,- a rebre les mateixes avantatges socials , culturals, etc, que la resta dels mortals ,-sembla que a la nostra societat li soni a xines, tot el contrari del que passa a Europa.. on per exemple a Alemanya les persones discapacitades psíquiques tenen el seu propi sindicat dintre de la empresa i no son pocs els casos en el que aquest mateix sindicat ha forçat el acomiadament de un treballador sense discapacitat, en considerar que aquest no respectava prou al seu col•lectiu. o a Holanda a on la pròpia persona discapacitada psíquica practica el seu dret a triar el centre a on vol anar , aquí el centre es imposat per la divisió territorial.
Una vegada un tècnic de acció social i ciutadania de Girona , em va dir per que teníem un usuari que venia cada dia des de Figueres a la Bisbal , jo li vaig contestar que perquè ell se estimava el nostre servei al que li afartaven a la seva ciutat i es va posar les mans al cap, això no podia passar , ell s’havia de quedar a Figueres, quan li vaig preguntar sobre el seu dret a decidir em va mirar com si jo fos una “outseiders”, una ingènua. Doncs bé , a Holanda les activitats que ofereixen els centres s’organitzen segons les necessitats dels propis usuaris , es a dir , el mes important es la persona i les seves necessitats, per exemple , si entre els usuaris es troben persones interessades en la hostaleria , doncs el centre treballa per satisfer aquesta inquietud i no els condemna com aquí a treballar a la jardineria pel fet de ser una persona discapacitada psíquica, i es que en donar al interessat la oportunitat de triar el seu propi centre els obliga a treballar per satisfer les necessitats de aquests perquè si un dia el usuari no esta prou content , doncs pot marxar tranquil•lament a un altre centre. Aquí això resulta impensable.
La historia que volem denunciar parla de això , de la negació dels drets de les persones discapacitades psíquiques.
Des de fa molts anys varies persones discapacitades psíquiques que viuen al pis tutelar de la Fundació Vimar a Palafrugell participen amb alegria i satisfacció de les activitats que organitzem nosaltres , la Associació el Trampolí. Totes aquestes activitats son gratuïtes, entre aquestes esta la del teatre, tres d’aquests son membres del grup de teatre el Trampolí, doncs be ¨com a represàlia de l’escrit que vaig publicar a on criticava la nova línea de actuació de la fundació Vimar , una línea restrictiva que entre d’altres prohibia que els educadors poguessin sopar amb els propis usuaris de la llar, acabant així amb el caliu familiar que aquests tant necessiten, però es clar, a qui li importa el que aquests necessitin.
Ara , aquesta Fundació com a represàlia prohibeix als usuaris d’aquesta mal anomenada llar a participar dels nostres tallers, si si prohibit, a ells ningú els hi ha preguntat res . De cop i volta ja no poden trobar-se amb els seus amics cada dilluns i divendres, de cop ja no poden venir a la Discotramp, Discoteca del Trampolí, i de cop ja no son actors del Grup de Teatre el Trampolí ,desprès de formar part mes de sis anys, ja no podran assajar cada dissabte a la tarda.
Precisament dos d’aquests actors son els que estant patint mes aquest acte de prepotència , es troben perduts , es com si de cop i volta , a tu , que estàs llegint aquest article et prohibeixin , trobar-te amb els teus amic, anar a la Discoteca, i t’obliguessin a deixar una de les coses que et fan mes feliç a la vida , i tot això de la nit al dia, sense parlar amb tu, sense preguntar-te res.
Una vegada mes els drets d’aquestes persones han estat trepitjats ..............¿¿¿¿¿¿¿I A QUI LI IMPORTA???????
La primera vegada que una d’aquestes persones va agafar la Sarfa sola als seus mes de 50 anys, va ser per venir a la Bisbal a assajar la obra de teatre, perquè el teatre es molt important per a ella, i aquell dia ningú la podia acompanyar , ella no es podia quedar sense assajar , així es que es va atrevir davant de la sorpresa de tots , a fer el viatge tota sola i arribar caminant fins al trampolí des de la parada de la Sarfa.. quan la vaig veure arribar , no m’ho podia creure , em va abraçar plorant, dient – he vingut
Això sol ens explica la importància que te el Trampolí per aquestes persones , a la vegada que ens fa veure el grau de perversió d’aquesta entitat . la Fundació Vimar , amb seu a Palamós .
Com el que mou a las persones , en aquesta societat nostra tant irracional son els diners, doncs parlarem de diners.
La Fundació Vimar te un conveni signat amb el Departament d’acció Social i Ciutadania i cada mes rep mes de 8.000€ per el finançament del pis a on viuen aquestes persones, a mes l’aportació del Departament i via caixes ha estat de 441.000€ per el finançament de la nova residencia a Sant Feliu de Guíxols
També van rebre diners dels Ajuntaments i del Consell Comarcal del Baix Empordà, aquest últim es patró.
L´Ajuntament de Palafrugell i el de Calonge acaben de dotar de varius pisos mes perquè els gestioni com a llars residencia, a mes Palafrugell els ha cedit un espai de mes de 300 metres quadrats. Com???? contactes, amiguismes , tot fora del coneixement de la pròpia persona discapacitada psíquica
La pregunta es ben fàcil : ¿Com pot la Administració publica destinar tants diners públics sense controlar que no es vulneren els drets d’aquestes persones ¿????
Com pot el Consell Comarcal del Baix Empordà ser patró d’aquesta Fundació i ignorar el que passa????
Com pot l´Ajuntament de Palafrugell dotar a aquesta entitat de quatre pisos sense saber com els esta gestionant???????
Una de les respostes pot ser aquesta: Perquè els drets dels discapacitats psíquics no son prioritaris, perquè el seu benestar no es el mes important i perquè el que compten son les entitats i no els beneficiaris.
La prepotència d’aquesta entitat sembla no tenir límit, el divendres tots esperaven als nois/es de la llar residencia , vaig trucar i la resposta del monitor va ser que les ordres que tenien eren que si tu trucava m’havien de donar el telèfon del patronat de la Fundació, es clar ells no podien trucar per dir-nos que desprès de mes de sis anys de convivència ja no calia que els hi esperéssim..