Nou audiovisual produït per Toni Films.

L’Anna Vicens ha realitzat -amb la col·laboració de Judith Albertí, Anna Ferrer Vicens, Antoni Ferrer i Antoni Ferrer Vicens- un nou documental de Sant Feliu: L’àlbum de fotos d’en Lluís Palahí i Xargay.
Podria semblar que només es tracta d’un recull de fotografies del cronista i fill il·lustre de Sant Feliu (2002), en Lluís. Però el treball realitzat per l’Anna conté i mostra una part de la història de la nostra ciutat. És, de fet, una passejada visual del passat a través de les fotografies -en aparent moviment-, i de la veu -que conta i que canta- d’en Lluís Palahí. En el documental hi ha, doncs, música i cançons que el mateix Lluís ha escrit i cantat.
Amb vuitanta-cinc anys de viure a Sant Feliu, Lluís ha acumulat un tresor de records, a partir de la seva observació i curiositat que l’han empès a col·leccionar-ne testimonis de tota mena. Però la força autèntica de tot plegat és l’afecte que li fa dir: “Estimo el meu poble, i la seva gent”.
Així és que en Lluís, amb el suport tècnic de l’Anna Vicens i família, ens invita a fer una visita guiada per la ciutat a fi d’observar-hi els canvis –massa de pressa, per al meu gust- del paisatge urbà i humà que ha sofert.


La mar i el port
La visita guiada per les imatges i per la veu del nostre protagonista comença amb la contemplació de la bonança i calma de la mar on fondegen grans velers, bergantins, arrecerats al port natural del racó de llevant. Allí les barcasses carregaven els sacs de taps de la indústria surera (Batet, Charles, Bender, Canadell, etc.) que serien embarcats més endins. A l’altre extrem, s’hi observa el tranquil racó de garbí. A dalt, solitària, l’ermita de Sant Elm enmig de la muntanya del Castellar ben pelada, sense arbres.
Aquella calma, però, de vegades es perdia. I hi apareixien les llevantades o temporals de funestes conseqüències per a les embarcacions, i que animaven l’esperit de curiositat i solidaritat de molts guixolencs.
Amb la col·locació de la primera pedra pel rei Alfons XIII (9 d’abril de 1904) començà la construcció del moll. Va ser una efemèride, amb velers i vapors ornamentats, que no deixà indiferent ningú. La llàstima és que la bonica platja de Calassanç va desaparèixer.

El Passeig i la ciutat
L’estesa de xarxes al passeig amb les “remendadores” sorgint és una estampa que encara avui ens impressiona.
Una a una va recordant les cases més emblemàtiques de la façana de mar: l’observatori de la casa Patxot, el Llevantí i l’antiga Cambra de Comerç, on visqué un temps Salvador Albert; l’hotel Marina amb les mainaderes passejant-hi per davant, el Casino dels Nois i la seva biblioteca, la casa Llagustera (la Catequística d’AC), on havia viscut l’altre Patxot, en Ferran, (Ortiz de la Vega), autor de La ruinas de mi convento. Can “Seis”, lloc de trobada per cantar-ne una.
La casa Brugada, de la Duana... El cinema Catalunya amb el franquisme “Victoria”-, les cues per entrar-hi, etc. Moltes d’elles desaparegudes, com el portal d’una casa noble del carrer Especiers.
Veient aquest documental i seguint les explicacions d’en Lluís, una filla em pregunta: Com és possible que desapareguessin tots aquests edificis de tanta personalitat arquitectònica? Us imagineu un Sant Feliu amb totes aquestes cases de la façana de mar restaurades?
Lluís evoca també la ciutat voltada d’hortes i masies (can Xiribic, cal Panarro...). Les seis esquinas i els comerços de can Plàcido, can Rodas, etc. La vila havia ja esdevingut oficialment, des del 1902, ciutat. Així i tot a la placeta de Sant Joan mostra la tranquil·litat dels carrers -hi ha tant sols un carro!- que permetia que els nens i nenes hi juguessin. La benzinera de can Bonet i el carrer Major; ca l’Esclanyana i, després, Camarfi <(de Carme, Marina i Fina). Tota aquella tranquil·litat i bonança va canviar quan va esclatar la guerra, el juliol de 1936. En Lluís fa un resum molt detallat del nombre i efecte tristos dels bombardeigs. Sardanes a la Plaça. El mercat cobert, bonic i de categoria de l’arquitecte Bordàs. La inauguració de camp de l’Ateneu Deportiu on jugaren l’internacional Conrad Porta, en Joan Palahí... El nom dels avantpassats d’en Lluís està molt lligat a la fàbrica de gas Palahí i Cia. El seu pare, Gustau, els oncles, cosins.. No cal insistir aquí en la importància d’aquesta empresa. Ja és coneguda. Josep Palahí i Auter, nascut a Figueres, aquí esdevingué una personalitat en tots els sentits del mot. Com que va ser amic de Joan Maragall, algun dia parlarem de la visita del poeta a Sant Feliu, ja que s’escau “l’any Joan Maragall” 2010 – 2011 i, de retruc, de Josep Palahí.

El tren
El tren, una de les passions d’en Lluís, hi surt sovint. La seva utilitat, no solament per transportar mercaderies, sinó per a la pageses de la vall d’Aro que venien a mercat, i per al guixolencs que anàvem al metge a Girona, o a buscar-hi el tren gros.
La nevada de 1947, molt bonica i de categoria, però ens deixà sense llum i sense queviures. Es va fer necessari netejar les vies perquè el tren circulés.
La “Montdela” > Montserrat i Adela (1964).
Parla de la platja guixolenca de Sant Pol, del xalet “estrany” Montseny, de S’Agaró, del suro gros de Romanyà, dels aplecs de Sant Baldiri, de la Divina Pastora, de les masies que es van enderrocant; de les berenades dels dijous a Sant Amanç i a cal Pitxo

El senyor Mas
En Lluís conserva viva la memòria i l’estima pel mestre senyor Mas. Tots els alumnes dels estudis Nous també en tenen un bon record en tots sentits, per la seva relació i tracte personal, pel teatre –l’Agrupació Artística d’AC, pels seus escrits i consells. Realment, el pas del mestre Mas i la seva activitat cultural desenvolupada a Sant Feliu va marcar molta gent.

Final
I la visita guiada acaba amb els seus cants i els crèdits de tots aquells que han fet possible un documental que tots els guixolencs i, sobretot, els centres docents podran utilitzar per explicar el passat de la nostra ciutat.

Gràcies Lluís, Anna, Toni, Judith, Toni i tots els col·laboradors !
Que tingueu un bon any, i molts més per a continuar oferint als guixolencs aquests bocins preciosos de la nostra història.