En el que fora l’antic camp de futbol de la carretera de Palamós, avui plaça de Miquel Murlà, dissabte passat fou posada a disposició de la ciutadania una escultura que recorda els ciutadans que van perdre la vida, degut als bombardejos que va patir Sant Feliu en el transcurs de la Guerra Civil. Un acte que alhora que ha rendit un homenatge a totes aquelles persones, ha tingut també la voluntat d’expressar el rebuig a l’ús de la força de les armes. Aquell malaurat conflicte que va estendre la misèria i la mort durant quasi tres anys i que una vegada finida la lluita armada no va acabar amb la pau que havien promès els guanyadors. Ans el contrari, els vencedors d’aquella barbaritat – amb aquesta afirmació vull manifestar el meu desacord quan sento dir que la guerra no va tenir ni vencedors ni vençuts, que tothom va perdre – varen començar una persecució brutal contra les persones que havien tingut la fermesa de prendre les armes i assumir responsabilitats polítiques en defensa d’un govern que havia sigut lliurament escollit pel poble. Les presons s’ompliren de dones i homes que van ser maltractats físicament i vexats en la seva dignitat. Molts varen ser assassinats- desposseïts del primer dret, el de la vida- en nom d’uns tribunals que ja els havien sentenciat abans d’un judici que no va guardar en absolut els drets a una defensa que tothom pot exigir. Aquella crueltat va estendre la basarda per tot arreu i va mantenir a la gent emmudida i espantada durant molts anys.

El trasbals que va produir-se el 18 de juliol de 1936, la flamarada de foc que va esclatar i que va encendre el país, les guspires ja s’havien encès l’endemà mateix de la proclamació de la Segona República, l’any 1931. El nou règim polític, tot i tractar-se d’una República de contingut majoritari burgès, s’havia proposat entre d’altres tres objectius la millora de tres qüestions que donarien un tomb important cap a una nova societat més justa. Un projecte de gran contingut polític com era la reforma agrària – que afectaria especialment Andalusia i Extremadura – que hauria de millorar la inhumana situació de quasi esclavitud que patien els treballadors de la terra d’aquells territoris. Un altre aspecte que va prendre la República fou l’accés a l’educació de la població. Un dret que havia de ser conduit des de la perspectiva d’una educació pública i laica, lluny de l’adoctrinament que fins llavors havia exercit l’església. El tercer aspecte que va endegar el nou govern fou el reconeixement de les diferents comunitats històriques que així foren recollides en la Constitució. Tres assumptes, que en el primer dels casos pretenia trencar una realitat històrica d’injustícia social, en el segon aspecte prendre les mesures que calien per garantir l’accés al dret a llegir i escriure i en darrera instància el reconeixement polític d’un fet també històric. La reforma agrària, la redacció d’unes noves lleis, que contemplessin els drets dels treballadors, no van tirar massa endavant, van quedar-se en bons propòsits que no van satisfer les justes reivindicacions que exigien els treballadors d’aquells indrets, majorment aplegats sota el projecte polític anarquista. En el segon dels propòsits si que es varen assolir fites importants. Foren bastides milers d’escoles que van quasi acabar amb l’analfabetisme que patia la població. Diria que va ser, sinó el més important, un dels compromisos més valuosos que la República va acomplir. La redacció dels Estatuts d’autonomia català i basc – el gallec amb l’esclat de la guerra ni tan sols es va començar – han de ser considerats com uns primers passos d’unes noves relacions, prou importants al meu entendre, entre aquests diferents territoris, que em permeten pensar que si el règim republicà hagués perdurat, potser avui tindríem un estat de component federal.

Aquests tres supòsits que la República volia portar a terme, posaven en perill els privilegis que gaudien des de feia segles algunes classes socials i religiosa del país. La reforma agrària, establiria una nova forma de gestió del camp, que pretenia finir amb els furs absoluts dels grans propietaris, els latifundistes. Una nova escola, pública, moderna i laica, posava fre a l’alliçonament que havia exercit l’Església en el camp de l’ensenyament. El reconeixement dels territoris amb contingut històric, social i cultural diferent a la concepció absolutista, representaven una pèrdua de poder polític i econòmic per als que havien governat en benefici propi el país. Ben segur que hi podríem ajuntar altres consideracions, però penso que aquestes tres raons, foren les que més decidirem a alçar-se contra la República. Deixaré per quant sigui l’aniversari de la proclamació de la República, les consideracions que jo penso van propiciar el triomf de la guerra per part dels facciosos.

En el transcurs de l’acte es van fer uns breus parlaments. Aquesta matinada- la punyetera tos m’ha desvetllat a primera hora – he pensat amb el que vaig escoltar ahir i m’he decidit per escriure’n en el blog. Hom pensa el que desitja dir i vens obligat a posar-hi un títol. Ningú m’ha ensenyat com encapçalar els meus escrits, tot i que penso que el millor que puc fer és trobar una frase ben curta. L’amiga Ana Gutiérrez, ha sigut l’autora de l’escultura i va fer una intervenció per explicar-nos la intenció i el simbolisme que ha volgut expressar. Una bella dissertació la que va fer Anna, que va conduir-nos a millor entendre l’obra. Una frase de tres paraules, que Anna va dir alçant la tonalitat de la veu: Ai la guerra!! La guerra és la pitjor de les calamitats que pot sofrir l’ésser humà. És el patiment pels pares que hi han perdut un fill, dels germans de la persona perduda, dels familiars i amics i en conclusió el dolor de tot un poble. En aquest tot just passat segle, s’han produït les dues conflagracions mundials més cruels de la història de la humanitat. Milions de persones mortes, unes en els camps de batalla, d’altres per les accions bèl•liques sobre la població civil i en el segon conflicte centenars de mils de dones i homes massacrats i assassinats en uns camps d’extermini. Cada vegada la població civil – i aquest és el cas de les persones dissabte recordades – és més castigada. En el transcurs de la nostra guerra, per primera vegada van ser bombardejades les poblacions i dones, persones grans i criatures van ser considerats com si fossin enemics, tal com si les trinxeres estiguessin en els pobles i ciutats, calia estendre el terror entre la població civil. Només una dada respecte de les seqüeles demogràfiques conseqüència de la Segona Guerra: es calcula que varen morir prop de 24 milions de soldats i uns 42 milions de persones civils. Volem i exigim la PAU-així amb lletres majúscules – però no aquella que vam haver de patir durant els anys del franquisme. Certament la guerra en el sentit estricte del mot havia finit, però les persones no érem tractades amb el respecte que mereixem i d’acord amb els Drets Humans. Benvolguda Anna, quanta raó hi ha en les teves tres paraules: ai la guerra!! Gràcies Anna, ja tinc el títol del meu escrit.