Un cop passat el congrés del PP, sembla que Mariano Rajoy ha sobreviscut a l’instint colpista del que està impregnada la dreta espanyola. Tot i haver resistit, Rajoy se n’ha hagut de sentir de gruixudes pel sol fet de voler centrar el seu partit, una tasca empresa per aquell Aznar que parlava català a la intimitat i que encara dura. El camí és llarg!
La dura batalla que hi ha hagut dintre el PP no té pinta d’haver finalitzat, ans el contrari, el seu congrés s’ha evidenciat l’existència de criteris i corrents enfrontats, que tindran moltes dificultats per conviure.
Però el que m’agradaria remarcar, més que les intrigues internes del PP sinó l’actitud de l’expresident del govern José Mª Aznar. La seva entrada al congrés, interrompen els parlaments ja iniciats, fent sonar l’himne del partit a la seva entrada i saludant efusivament a tothom menys a Rajoy, recorda més a l’actitud d’una diva mancada de l’afecte de la gent i marcada per la gelosia vers el seu successor, que no pas el que hauria de tenir un “ex-dirigent?” polític. Un “ex-dirigent” que segueix essent l’ascendent de molts militants i simpatitzants populars i que vol continuar marcant la línia que ha seguir el PP, això si des de l’ombra, mentre Rajoy lluita per desmarcar-se’n i s’ha d’empassar escenes com l’entrada del seu ex-cap de files, una entrada que pretenia humiliar a l’actual líder del PP.
Aquesta manera de fer, com un àngel impol•lut baixat del cel, lliure de qualsevol pecat i que des d’una poltrona mediàtica il•lumina el camí que han de seguir els actuals dirigents d’una institució, no és pas única d’Aznar, també ja fa temps que també és practicada per l’antic entrenador del Barça, Johan Cruyff.
Donar opinions, lliçons, marcar els camins a seguir, però mirant-se els toros des de la barrera, sense posar-se al capdavant, és una actitud frívola, d’aquell qui no s’atreveix a tornar ja que ni confia amb les seves possibilitats i a més té por de que el comparin amb ell mateix.
I es que s’està molt còmode a les poltrones mediàtiques i als casaments amb pedigrí al costat de magnats i models, com per perdre el temps amb la realitat.