La nit del 17 al 18 de juliol de 1936, es va iniciar al Marroc espanyol la sublevació fascista, que el dia 18 es va estendre arreu de la metròpoli. A Espanya doncs, començava una guerra civil que va durar fins el 1er d’abril de l’any 1939.

A Catalunya la revolta militar va esclatar a les primeres hores del dia 19. A Barcelona les forces obreres, els destacaments dels Guàrdies d’Assalt i de la Guàrdia Civil i altres unitats de l’exèrcit fidels a la República van avortar el cop d’Estat. Passades no més de vint-i-quatre hores, els republicans ocupaven els punts estratègics de la ciutat. A Catalunya el feixisme havia sigut vençut, en primer lloc per la unitat amb la que va actuar la classe obrera. Començava una llarga lluita, no només contra els insurrectes sinó també contra el feixisme italià i la Alemanya nazi.

Pocs dies després, el 23 de juliol, els comunistes i els socialistes que havien lluitat junts contra els insurgents van fusionarse en un partit únic: el Partit Socialista Unificat de Catalunya, que a partir d’aquest moment anomenaré per les seves sigles, el PSUC. La unificació orgànica dels quatre partits obrers de Catalunya i de llurs forces sindicals era imprescindible. D’altra banda calia fer front a la CNT que volia anar per la via de l’anomenat “ comunisme llibertari”. El Partit Comunista de Catalunya, la federació catalana del Partido Socialista Obrero Espanyol, la Unió Socialista de Catalunya i el Partit Català Proletari—una escissió de Estat Català--, van constituir l’organització política més important de Catalunya. Amb Joan Comorera, de la Unió Socialista de Catalunya com a secretari general, el PSUC va integrar-se a la Tercera Internacional, creada l’any 1918 i formada pels partits comunistes europeus.La Internacional va fer una excepció, única al llarg de la seva existència, que crec val la pena remarcar. A un Estat li corresponia només un sol partit, però en consideració a les particularitats de Catalunya, la Tercera Internacional en la que ja hi estava representat el Partit Comunista Espanyol, va acceptar la integració del PSUC en la organització. Per primera vegada en la història del moviment obrer mundial, comunistes i socialistes s’unien en un partit únic. El PSUC, ve de la unitat i aquesta condició l’ha conservada i demostrada al llarg de la seva història. Del paper que va tenir el PSUC en el transcurs de la guerra civil no m’hi estendré. Però si que vull fer un breu apunt sobre el PSUC com a partit de lluita en el període del franquisme. Els homes i les dones del PSUC, en la clandestinitat, en moments de gran perill, sempre van defensar les llibertats i la democràcia. En moltes ocasions amb el risc de perdre la llibertat i fins i tot la vida. D’errors el PSUC en va tenir, ni més ni menys que els altres, però és de justícia reconèixer que van ser els comunistes catalans els que amb més convicció van lluitar contra el règim franquista.

Amb la derrota de la República, els partits polítics van ser eliminats. Inclús els que van donar suport a Franco, com la Falange, van passar a ser mers instruments en mans del dictador, al servei de l’anomenat nacional-catolicismo. Recuperada la democràcia, el PSUC va ser legalitzat ara fa trenta dos anys. Aquesta ja és una història més recent que la majoria de les persones hem viscut. Per tant no m’entretindré en l’exposició del que ha passat aquests darrers anys. Però si que hi ha un aspecte de màxima importància, cabdal diria, que cal mencionar. El PSUC, va tenir en la clandestinitat un paper integrador entre les persones nascudes aquí i les vingudes d’altres llocs de l’Estat. Aquest treball polític, va fer fracassar els intents de dividir Catalunya. Només cal recordar, que en les primeres eleccions al Parlament de casa nostra, va haver-hi una temptativa en aquest sentit am la concurrència als comicis del Partit Andalucista. La cohesió social no va trencar-se i el PSUC,-- sense oblidar el paper que els socialistes també hi van tenir—va ser fonamental en el fracàs d’aquell intent per fragmentar la societat. El PSUC, sota el lema de Socialisme en Llibertat i amb l’Eurocomunisme com a eina política, ha contribuït com el que més a la construcció de l’Estat de Dret que tenim.

Un aspecte fonamental del PSUC, és la voluntat unitària que el va fer possible,-- salvades les circumstàncies del temps i la situació política--, unió que encara avui ens és necessària. Només la unitat d’acció, dins la pluralitat dels partits d’esquerra, pot garantir polítiques que afavoreixin a la majoria dels ciutadans.

En un acte de generositat i de sentit de la responsabilitat el PSUC, el 23 de febrer de 1987, passa a formar part, juntament amb el Partit dels Comunistes de Catalunya i l’Entesa de Nacionalistes d’Esquerra d’un nou partit: Iniciativa per Catalunya.

Qui això escriu, fill d’un dels fundadors del PSUC, és del parer, que els valors que els comunistes catalans van defensar des de les trinxeres en el transcurs de la guerra, en els moments més arriscats del domini franquista i més cap ençà ja recuperada la democràcia, són avui dia encara necessari protegir. I això és el que, amb la cara ben alta i sense haver-nos d’avergonyir de res, fem els que procurem merèixer el nom de dir-nos comunistes.