D’antuvi ràbia, indignació. Una vegada més els lliberticides s’aixecaven contra una democràcia feia poc encetada. Molts passos enrere que portarien altra vegada aquest país a la ruïna. Els esforços i la lluita de tantes persones per retornar les llibertats podien quedar en res.Les presons s’omplirien i el pànic s’estendria arreu. Altra vegada les pors amararien les cases de les persones que s’havien compromès amb la construcció d’un país lliure. Ja tenia 44 anys i coneixia el que havia sigut viure en un règim dictatorial, en el que les persones eren privades de la seva llibertat, empresonades, per l’únic delicte de discrepar del que un govern imposava, que havia aconseguit el poder amb l’ús de la armes i que mai va reconèixer els drets del poble. A casa havíem viscut la dictadura, patint-la. El pare – com tants d’altres – havia hagut d’anar-se’n a l’exili i va retornar a Sant Feliu, després d’haver passat per la presó. Havia vist la “valentia” del cap de la policia, que massa sovint venia a la taverna amb una actitud “xulesca”. Quantes vegades havia acompanyat el pare a la caserna de la Guardia Civil, on havia d’anar cada setmana a “presentar-se”, ni que fos una mala persona que calia tenir vigilada. A casa varem passar unes hores d’incertesa i també de temor. Què podria passar-li al pare?

Aquella tarda no havia anat a treballar. La feina la tenia a Platja d’Aro i els caps de setmana no hi havia festa i lliurava en dies feiners. Va ser un veí que va venir a dir-me la notícia i per la SER vaig anar seguint els esdeveniments. Vaig arribar-me fins el local del partit, que teníem a la carretera de Palamós, just davant de la porta d’entrada del futbol, on vaig recollir les fitxes dels militants que vaig deixar al pis de sobre de l’estanc de la plaça, que la sogra tenir llogat, encara que ja vivia amb nosaltres. Vaig sentir-me incapaç de fer altra cosa que no fos romandre a casa, tots junts. Vaig telefonar al pare, que treballava a Magatzems Vall i va dir-nos que plegava de la feina per anar-se’n a l’ajuntament, però que abans passaria per casa per explicar-nos la seva decisió.

Aquelles hores, fins que la situació no va aclarir-se van ser dures.L’incertesa del que podria succeir va expandir-se per tot el país i la foscor de la por va retornar pocs anys després de la recuperació de la democràcia. Però la llum de les llibertats va ser present en el despatx de l’alcaldia. En aquell lloc, un socialista i dos comunistes, en Josep Vicente – l’alcalde – la Carme Ayats i el pare, van fer-se companyia i varen tenir el valor de mantenir-se en el lloc que els havia atorgat el poble. Si voleu, una actitud simbòlica, però amb un capteniment que legitimava la sobirania popular, per damunt de la barbàrie i la inhumanitat que amenaçaven el país. Parlem de fa trenta anys i segur que la majoria de les persones joves, no poden fer-se càrrec de la situació política que ja feia temps es vivia. La possibilitat d’un cop militar-cívic, no va sorprendre a les persones que, amb més o menys mesura, estavem assabentats del que estava passant. Josep Vicente, Carme Ayats i Pere Pujol foren tres persones que es varen arriscar en aquells moments, defensant la legitimitat política que els havia donat el poble.

Ben entrada la matinada el pare va tornar a casa. El pare havia escollit i tots ho varem entendre que el seu deure era anar-se’n a l’ajuntament. Primer va passar per casa, per explicar-nos el perquè de la seva decisió, que tots varem comprendre. Coneixíem com i que era el pare.

És un breu relat, personal, del que vaig/varem viure a casa aquell 23 de febrer de fa 30 anys. De les conseqüències polítiques que va tenir aquell fet encara avui les estem patint. Però aquesta ja seria una altra crònica.