Diria que l’autoritat política que els ve donada per la confiança que els manifesten els ciutadans, haurien de considerar-la els nostres representants públics com un deure que han de respectar i acomplir. Afegiria que també aquest crèdit l’haurien de dignificar amb el seu fer.

Dic així arrel de la dimissió del senyor Camps. He escoltat el discurs que ha fet i ni en un sol moment ha tingut la honradesa de respectar el deure que tenia encomanat. Ha mencionat que per tres vegades consecutives havia rebut la confiança de la majoria del poble i que aquest fet posava en evidència la falsedat de l’acusació que se li feia. Unes denúncies que feia un sistema brutal contra la seva honradesa, unes calúmnies que ferien la comunitat valenciana i fins i tot anaven contra la integritat d’una Espanya, que segons Camps, pateix el perill de ser portada a la ruïna, econòmica i moral.

Vaig llegir-me abans d’ahir la interlocutòria del senyor jutge. Vaig lletrejar el text enter i malgrat no ser home de lleis, vaig comprendre el càrrec d’acusació que fa el magistrat. Les proves són prou clares i que hi ha hagut un aprofitament indegut és ben notori. Camps ha tingut la immoralitat de mencionar les persones que l’havien triat per justificar la seva innocència i no tenir la valentia suficient per acceptar el delicte. Ha anat més enllà quan ha asseverat que tot el poble valencià era també víctima d’aquest complot. I per acabar d’arrodonir llur covardia ha intentat utilitzar el nom de la nació. Actituds feixistoides les de Camps, allunyades de les postures respectuoses amb la democràcia. El discurs de la defensa de la Nació, la voluntat del poble- que només ell i els seus poden garantir- les males arts que posen en perill les persones que com ell governen en benefici del país, l’esperit de sacrifici...S’ha referit també a la família i la consideració que ell manté respecte de la seva. Tot un seguit de consideracions que no han aconseguit amagar la seva deshonestedat.

Indecent, la crida política – el míting que ha fet – en defensa d’una opció política a la que ell ha traït. El seu cap, senyor Rajoy – quina exemplaritat!! – ha expressat l’exercici de responsabilitat que ha mostrat amb llur decisió el dimissionari.

Camps ha dimitit, no tenia altra sortida. Però no plega per decència, deixa la presidència per les pressions que ha rebut. En els darrers dies inclús ha perdut un cert suport que havia tingut. En realitat tot acaba de començar si tenim en compte que Camps no ha acceptat cap mena de culpabilitat i per tant el procés tira endavant. Els fets que se li imputen - d’haver-los reconegut no serien tan greus-com tot el que poden derivar-se del procés del cas “Gürkel”. El PP no ha tancat el problema i les dificultats aniran creixent, més encara quan tenim a tocar unes eleccions.

Una mostra més de la indecència que hem de suportar de part d’alguns polítics. Acceptar les conseqüències d’unes actituds immorals és el que hauria d’haver fet Camps amb promptitud, quan van començar les primeres acusacions. Ara, ja era massa tard.