Sant Feliu, amb una llarga tradició pedagògica.
Al segle XVIII, a Sant Feliu, hi havia escola municipal pública, i estudis privats exercits bàsicament per clergues. Però, a mitjan segle XIX, la cultura esdevingué un valor general de progrés. Per això el llegat del guixolenc Antoni Vidal i Calzada va servir per crear un centre de Segon Ensenyament: el Col•legi Vidal (1872), quan s’establien a la vila quatre escoles confessionals i una laica, sense que deixessin de funcionar les classes particulars de sempre.

Gaziel: “Quan jo era petit, en aquest racó de món no hi havia més escola pública que la municipal, on anàvem a parar gairebé tots els minyons de la vila, des dels més humils als més benestants. Jo vaig aprendre a llegir i a escriure amb els fills dels llauners, sabaters, fusters i patrons pescadors del poble, barrejats amb els dels fabricants, metges, notaris, rendistes i banquers. Tots havíem de passar per les mateixes baquetes, que eren la temuda palmeta d’un mestre vell i bonhomiós, anomenat don Pablo, que ja es devia apropar a la seixantena. Teníem l’estudi municipal a la mateixa Casa de la Vila, donant al Passeig de Mar, i el bon mestre ens hi solia esperar a l’entrada i ens hi acompanyava, quan en sortíem xisclant com un col d’orenetes. Li besàvem la mà seca i rugosa, dos cops al matí i altres tants a la tarda. I ell ens deixava fer amb aire pacient”.

Aprendre en temps de guerra
Abans. L’Antoni Ferrer i Gallego comença a recordar la història del seu ensenyament a l’entorn d’una fotografia escolar que té davant. És una classe del senyor Julià Bohigas del Col•legi Vidal, de l’any 1935. Ell hi surt. Tenia aleshores nou anys. Però li queden uns records llunyans i borrosos d’haver anat anteriorment a “l’estudi laic”, amb la dona del mestre racionalista Galo Mallol.
En tot cas, té molt clar la seva estada al col•legi Vidal, ubicat a l’exconvent, al costat de la caserna de la Guàrdia Civil. Escola i cuartel compartien el pati dels cavalls. “Un dia que érem a classe -explica en Toni- per la porta de l’aula va treure el cap un d’aquells cavalls! Què dius? L’espant va ser majúscul”.
“Per jugar a futbol -parla en Lluís Palahí i Xargay, condeixeble d’en Toni- anava millor la plaça de davant del monestir. Les dues columnes de l’Arc de Sant Benet ens feien una porteria, i l’entrada principal del monestir, també amb dues columnes, ens feien l’altra”.
D’allà, els dos passaren a l’Estudi Plaça, l’escola pública que estava a l’edifici de l’Ajuntament. Hi concentraven els estudiants perquè es volia renovar i modernitzar l’escola pública. Incorporats a l’equip dos mestres nous -Josep Llobet i Carbonell i Josep Mas i Dalmau-, es graduà l’ensenyament primari el curs 1935-1936.

Els Estudis Nou, inaugurats en plena guerra, el maig de 1937
Quan esclatà la guerra, la població va ser objectiu de les bombes dels avions italians procedents de Mallorca. Aquestes enderrocaren l’edifici de l’Estudi-Plaça quan, per sort, els nois i noies ja havien passat als Estudis Nous, al Grup Escolar inaugurat el maig de 1937.
De Darnius vingué, de reforç, el mestre Josep Donjó. Però la guerra feia impossible d’estructurar l’ensenyament. Els mestres més joves havien de deixar l’escola per anar al front, i eren substituïts per mestresses. Per aquest motiu es va demanar a la Maria Duran -que tenia una acadèmia particular de preparació al magisteri- que fes de directora del Grup i se’n cuidés dels alumnes grans. Sovint, si feia bo, feien les classes a plena natura, a les fonts dels voltants.”A classe teníem un mapa amb banderetes que assenyalaven els fronts en guerra. Entre nosaltres, els alumnes, hi havia un esperit molt guerrer. Vam fer dos bàndols: els Inseparables i els Satèl•lits. I a l’hora d’esbarjo jugàvem a guerra. També hi havia, d’ajudant, la “Cion” -l’Encarnació Pijoan, afillada de Josep Irla- que era molt jove i molt guapa! Un dia va fer-nos classe de sexualitat i, a mesura que avançava i aprofundia el tema, feia sortir els més petits perquè no sentissin segons què”, recorda en Lluís.
Sant Feliu esdevingué una ciutat fantasma. La majoria de la gent hi treballava, però anava a dormir als afores per por als bombardejos, i els infants ja s’hi quedaven. En Toni va anar a can Tinus, al barri de Salom de Santa Cristina, on encara va rebre alguna lliçó del mestre del poble, fins que el cridaren a files. I -casualitat!- es retrobà amb la Duran, refugiada a Solius. També en Lluís, que s’estava a la casa de l’aigua de Salenys, davant de l’estació de la Font Picant, alguna vegada havia anat a Santa Cristina amb una vagoneta de tren que feien anar amb els peus. També s’hi trobà la Duran. Després visqué a can Lloveras de Romanyà, on aprengué a fer de pagès i conèixer el bosc.

Després de la guerra: el senyor Mas
Tot havia canviat. Menys alumnes i menys escoles.
Havent examinat els expedients de depuració, es va confirmar el destí del mestre nacional Josep Mas. “Quan vam tornar a l’escola, després de la guerra, vam tenir la gran sort de trobar el senyor Mas”, convenen en Lluís i el Toni. En el retrocés pedagògic general, destacà l’activitat del senyor Mas, que no es va limitar a fer bé la seva feina de professor. També va ser l’ànima en altres àmbits culturals de la ciutat: teatre, escacs, excursionisme....
Com a mestre, tingué el rar do de saber ensenyar. Explicava amb passió les lliçons d’història. Com un company més, el senyor Mas jugava a futbol amb els alumnes i feia sortides. L’ensenyant s’anava convertint en l’educador i l’amic dels seus deixebles. Aquesta proximitat mestre / alumne no va restar-li gens d’autoritat a l’aula, ans el contrari. Sabia compaginar perfectament la llibertat amb l’exigència. Treballava la responsabilitat personal, el tracte als altres -tots li donaven la mà quan entraven a classe, i també se la donaven entre ells.
Anys més tard, el senyor Mas va escriure una carta al seu antic alumne i amic Lluís: “Per a mi, aquella època en que tu venies a classe fou la més rica de la meva vida. Gairebé segur que fou perquè al retorn de la guerra estava desenganyat de tot i em vaig llançar a la meva professió en cos i ànima. A més, els meus alumnes formaven una colla activa i emprenedora que donava gust”.
Fins fa ben poc, cada any un grupet d’antics deixebles, que ara depassen la vuitantena d’anys, anaven al cementiri de Rupià –hi morí el 1981- a retre-li un sentit homenatge. “Tots els alumnes en guardem un record immillorable en tots els sentits”, conclou en Lluís.

L’Antoni Ferrer i en Lluís Palahí, primers alumnes dels Estudis Nous, parlen de la seva escola i dels seus mestres.

EL PROPER DIJOUS 21 DE JULIOL, A LES 8 DEL VESPRE, A LA SALA DE LA BIBLIOTECA MUNICIPAL HI HAURÀ UNA TERTÚLIA AMB EN JOAN ALFONS ALBÓ, LLUÍS PALAHÍ, L'ANTONI FERRER, I ALTRES, PER PARLAR-NE.
HI SOU CONVIDATS!