La comissió europea d’ordenació del temps de treball, ha proposat ampliar la jornada laboral setmanal, que ara és d’un màxim de 48 hores, fins a les 65 hores.

Al meu entendre estem davant d’una ofensiva encaminada a retallar els drets laborals.
Una regressió en el temps ( la Organització Internacional del Treball, OIT, l’any 1917 ja va aprovar les 48 hores setmanals) i al mateix temps una agressió a la classe treballadora i ensems a les capes populars de la nostra societat. Europa, el mirall en el camp dels drets i deures, aconseguits amb l’esforç i el sacrifici de milions de persones, que varen defensar la democràcia, contra el feixisme i el nazisme, es troba sota l’amenaça de noves polítiques econòmiques de contingut neo-lliberal.. El que coneixem com l’Estat del benestar, reconegut pels governs democràtics després de la segona guerra mundial, amb el que representa en el camp de millora dels drets laborals, a la salut, a l’educació, a una millor justícia social........--.aquesta manera d’atendre les necessitats de la majoria de les persones--, està en perill. La unitat econòmica és un fet, tenim l’euro i ja sabem el cost que ha tingut per a la majoria. Però el que encara no hem aplegat és l’acord per una Europa socialment, políticament i ambientalment unida. Les diferències entre els distints estats de la UE, en els camps econòmics, polítics i socials són evidents. Ara més que mai, amb uns governs de signe conservador a França i a Itàlia,( i penso que sóc condescendent amb el qualificatiu) i l’actitud passiva dels governs d’Espanya i de la Gran Bretanya, l’intent de desmantellar l’Estat del benestar ha començat. I no tan sols en el camp laboral sinó també en l’àmbit dels drets humans. L’assentiment del Parlament europeu a la nova llei comunitària que, permetrà privar de llibertat fins a divuit mesos, les persones sense papers n’és la mostra. Una llei que possibilita l’empresonament d’unes persones per un període d’un any i mig, pel “delicte” de no tenir uns papers, hauria d’avergonyir als diputats,( i especialment als socialistes) que la varen votar. És de justícia reconèixer que Raimon Obiols i Josep Borrell hi varen mostrar el seu desacord. El “ premi” a la seva honestedat és que el portaveu socialista al Congrés dels Diputats, ha anunciat que el PSOE tramitaria un informe per saber per què els dos europarlamemntaris van trencar la disciplina de vot.

A l’Estat espanyol, la jornada laboral setmanal és de 40 hores. L’aplicació, en cas de tirar endavant aquesta nova normativa, no serà fàcil. Si fos ratificada pel Parlament europeu seria necessari modificar l’Estatut dels Treballadors. Al tractar-se d’una llei orgànica, els canvis haurien de passar pel parlament espanyol, amb el requisit, entre d’altres, d’anular l’essència dels convenis col•lectius, que només tenen capacitat per millorar les condicions dels treballadors i mai per empitjorar-les. Tot això des de la perspectiva de la normativa vigent i a banda del que pugui, no tan sols decidir el parlament sinó també la pressió que puguin exercir els sindicats i els ciutadans en general, contra una norma d’aquesta naturalesa.

En el ple ordinari de juny, el darrer dijous, el grup municipal del PSC, va presentar una moció mostrant el seu rebuig a l’ampliació de la jornada laboral setmanal. Els felicito públicament, per aquesta actitud de coherència política. A la proposta varen afegir-s’hi la majoria de regidors del consistori. Tres varen abstenir-se. Dos d’aquests regidors varen argumentar per no adherir-se a la proposta, que la qüestió no era de competència municipal. Del tercer, en desconec les raons que varen decantar-lo cap a l’abstenció; no ens ho va explicar.
Aquestes tres persones, en tinc la certesa, em permetran opinar de diferent manera.
Si be és cert, que l’ajuntament no pot decidir sobre les lleis laborals, penso que aquests regidors haurien fet bé, manifestant el seu parer, a l’administració competent, és a dir, al govern central i al ministre de Treball. Pel que sentit dir-lis, a tots els regidors i regidores del nostre ajuntament—i no ho poso en dubte--és que treballen en benefici de la majoria de la gent i jo penso que les condicions de treball afecten, i molt directament a la major part dels nostres veïns i veïnes. En conseqüència, aquests regidors, i malgrat no poder decidir sobre aquest tema, haurien d’haver-se afegit a la resta, per manifestar el seu desacord a la possible redacció d’una llei, de caràcter regressiu i orientada en perjudici de la majoria de la població.