Vivim dies de persecució i demolició al Conseller Saura. No és novetat. Des de la constitució del govern Montilla la dreta (PP i CiU) i sectors mediàtics sostenen que ICV no ha de tenir Interior. Com si encara visquéssim en la guerra freda i el comunisme dominés mig Europa. Estrany aquest intent de discriminar un partit, hereu del PSUC, que ha estat protagonista de la Catalunya democràtica.
Però els atacs a Saura obeeixen també que és més costós atacar el PSC, que té la presidència de la Generalitat. O ERC, que pot ser necessària per a un canvi de majoria. Al contrari, l'atac a IC, el partit mes petit, és gairebé gratis. I si hi ha crisi entre IC i els altres dos socis, el tripartit salta pels aires. I encara que no passi, els contenciosos sobre l'actuació de la policia sempre danyen el govern i el fan perdre credibilitat.
Alguna cosa d'això és legítima. És lògic que l'oposició vulgui fer caure al govern. Fins a cert punt és pel que els paguem. Però hi ha límits que els partits democràtics no han de sobrepassar. El principal és crear dubtes sobre el comandament polític de la policia. Hi havia denúncies –i sentències– de maltractaments contra els Mossos que danyaven el prestigi del cos. El Conseller Saura va creure que per impedir aquests fets –i les possibles denúncies falses–, la instal•lació de videocàmeres a les comissaries era convenient. Potser hi va haver algun error en l'executòria i es pot criticar. Però és perillós intentar crear, o encoratjar, malestar en la policia contra el govern.
Més encara, proclamar que és una mesura que trenca la confiança de la policia en els seus comandaments. Agradarà mes o menys, però és una ordre de l'autoritat democràtica.
I aquests últims dies ha augmentat el despropòsit. Un dia s'acusa Saura de permetre càrregues desproporcionades dels Mossos. Malgrat que es tractava de manifestacions violentes –com ha posat en relleu la Consellera Tura– i que més de la meitat dels ferits van ser Mossos. A les poques hores, quan Saura compareix per recolzar l'actuació dels Mossos i admetre que hi ha coses que no li han agradat i que hi obrirà una investigació, les crítiques es disparen. Es proclama i gesticula que no defensa els Mossos, com és el seu deure, perquè és un obsés dels drets humans, dels drets dels delinqüents i un amic dels antisistema. Oblidant les crítiques del dia anterior –o de la pagina següent del diari– i que no deixa de ser xocant que hi hagi 30 fotògrafs i periodistes ferits (més que estudiants).
Quan els Mossos carreguen amb certa duresa, cosa no pas rara en molts països, el que ha de dimitir és nogensmenys que el propi Saura. És una exageració perquè ningú no pot exigir a una policia creada de fa poc que sigui la més educada d'Europa. Però quan l'endemà els Mossos aguanten que els llancin pots de pintura rosa, és Saura el responsable de la pèrdua d'autoritat de la policia catalana. Home, el policia pintat de rosa és veritat que no dóna prestigi, però no tolera que s'enfonsi l'ordre públic!
Però el més irresponsable és que no es dubti a posar en tela de judici el prestigi dels Mossos per aconseguir el cap de Saura. Armar molt de sarau contra Saura (la qual cosa danya Montilla) a costa dels Mossos és una cosa que no estranya en el PP (que mai no ha cregut en la policia catalana), però és més difícil d'entendre en el catalanisme polític.
Però IC i el tripartit també tenen culpa. Moltes vegades els atacs obeeixen al fet que el Govern actua massa com un executiu de mínims i una societat d’auxilis mutus 'in extremis'. Falta convicció política i capacitat de comunicació. Unes gotes d'energia pujolista ja li convindrien al tripartit.
Així ho deien o cantaven els federals de tota la vida de les nostres contrades. El punt d’arrencada d’aquest crit, que la dreta s’ha cuidat de silenciar, va començar a sentir-se amb força a partir de la Revolució de Setembre de 1868.
De pressa i corrent, com si fos una decisió que calia prendre d’immediat, els dos grans partits estatals és posen d’acord i quan només falten dos mesos per les properes eleccions generals, decideixen un canvi constitucional de màxima importància.