Aquest és el text que l’Eurocambra ha determinat respecte de l’etiquetatge que els productes elaborats a la Unió poden portar. Els eurodiputats d’ERC, CiU i Iniciativa per Catalunya van presentar una esmena que eliminés l’apreciació  “d’entre les oficials de la Unió”. Aquesta supressió permetria la inclusió de qualsevol llengua tot i que no fos reconeguda per la Unió.

De fet Europa no prohibeix l’ús de qualsevol llengua i deixa en mans dels estats la capacitat de permetre l’utilització d’un idioma si així ho creuen convenient. Però si que hi ha un perill en el fet que es signifiqui “d’entre les llengües oficials de la Unió”. El català no és una llengua reconeguda oficialment per l’Eurocambra i podria ser l’excusa per prohibir l’etiquetatge només en català. Una interpretació restrictiva del text podria permetre al govern central aquesta prohibició, un fet que no caldria ignorar quan tan sovint l’estat espanyol fa lectures contràries als interessos de Catalunya. No es tracta d’una llei negativa respecte de l’etiquetatge alimentari però caldrà estar en permanent prevenció donat que es crea un espai d’incertesa. El perill és cert i molt bé podria ser que l’actual govern o més encara que el que pugui venir, entenguin aquesta directiva per atacar el català.

La necessitat d’aconseguir el reconeixement oficial de la nostra llengua a les institucions europees és evident. I aquest dret que ens hauria de ser reconegut només depèn de la voluntat política de l’estat espanyol. És el govern qui ha de formalitzar la proposta des del moment que reconeix en la pròpia Constitució la pluralitat lingüística de l’estat. L’ànim polític no hi és i la volença tampoc existeix.

Els fets així ho palesen, sense cap dubte. L’ingrés de Croàcia a la Unió Europea comporta unes variacions, un canvi en el reglament en el règim lingüístic per tal de reconèixer l’oficialitat de la llengua croata. Aprofitant aquesta conjuntura, el grup parlamentari de Convergència i Unió va presentar una proposició al govern central per tal que reclamés l’oficialitat del català a les institucions europees, d’acord amb les disposicions que contempla la Unió respecte del reconeixement dels drets lingüístics dels ciutadans. El text de la proposta és calcat al que van fer els eurodiputats catalans Ramon Tramosa (CiU), Oriol Jonqueres (ERC) i Raül Romeva (ICV) i la socialista Maria Badia, al President del Govern a principis del mes passat. El PSOE i el PP han rebutjat la petició votant contra la proposició, que ha comptat també amb la suma dels 25 diputats del PSC ( els diputats i diputades que van ser triats pels ciutadans de Catalunya i que així defensen la nostra llengua).

L’afany per part del PP per definir-nos des d’una parcialitat política determinada per unes ideologies que jutgen Catalunya des d’unes posicions que fomenten el menysteniment¸ la malvolença i també l’odi, compten sovint amb el suport polític del PSOE. El reconeixement que hauria de tenir Catalunya, per la seva voluntat expressada al llarg de tants anys – fins i tot en moments difícils – no compta amb el respecte ni la consideració que en un estat democràtic li hauria de ser reconegut. La reducció política que mantenen les dues formacions majoritàries contrària a la voluntat d’ésser de Catalunya és greu i ens porta a una situació preocupant i a una bona part de pèrdua de la paciència. La voluntat d’establir una relació de respecte i convivència tantes vegades expressada pel poble no mereix la deguda consideració i en ocasions fins i tot ha provocat l’ús de la força. Perdem el temps i els anys sense pervenir a cap entesa.

L’expressió política dels 25 diputats/des del PSC al Congrés massa sovint coincideix amb el discurs del PSOE sobre la qüestió que parlo. Responsabilitat i coherència són dos valors que els socialistes catalans haurien de mantenir. Assumir el compromís que van oferir als seus votants i no aplegar-se als interessos partidistes del PSOE, que manté un posicionament d’absoluta dependència respecte del PP. Concreció i correcte procedir amb les decisions que pren el grup parlamentari socialista al Parlament de Catalunya i defensar el mateix en el Congrés, coherència i no dependència. Just demà s’acompleix un any que milers de persones varem mostrar el nostre rebuig a una sentència del TC respecte d’una llei que havia sigut aprovada pel nostre Parlament i acceptada via referèndum pel poble. El que llavors era el nostre President – el socialista senyor Montilla – anava al capdavant de la manifestació i gosaria afirmar que bona part dels diputats/des del PSC al Congrés també hi eren. Quina confiança poden merèixer si el que expressaven aquell 10 de juliol, no ho defensen a Madrid? Un excel•lent exercici de responsabilitat cap a les persones que els van atorgar el vot i alhora una “extraordinària contribució” a la credibilitat del compromís polític.

Deia que els dies passen i els anys també i no avancem en la creació d’aquest nou estat que ens porti a una nova relació. I ni tan sols parlo de federalisme. Fins i tot aquesta Constitució autonòmica no s’acompleix i la probabilitat que la dreta torni al govern, interpretant la Carta Magna amb voluntat restrictiva – ja en sentim veus, respecte de la inviabilitat de les autonomies – agreujarà la nostra personalitat col•lectiva, la nostra manera de ser i d’estar. Lenin – i ningú podrà negar la vàlua dels seus plantejaments respecte de les nacionalitats a partir del Manifest Comunista de Marx i Engels (1848) – afirmava que no calia substituir el dret a l’autodeterminació pel dret a la federació o a l’autonomia. El dret a l’autodeterminació és infinitament més democràtic, perquè deriva exclusivament de la voluntat de la nació oprimida. Afegia que els marxistes només han d’incluir en el seu programa la defensa del federalisme, com un pas endavant cap a l’autodeterminació. El principi marxista no suposa la obligació sinó el dret a separar-se i per tant no pot considerar-se separatista; aquesta fórmula - l’autodeterminació- és la única susceptible de garantir la convivència pacífica dels pobles. Ens barren el pas, no ens volen reconèixer, ens maltracten i volen decidir el nostre futur. Penso que no ens deixen cap altre camí que no sigui el nostre dret absolut a decidir.