Avui, toca fer un punt i a part en les vacances que m’he donat per tal de deixar reposar uns quants dies el blog. Aquesta calor tan persistent no convida en absolut a manejar les tecles de l’ordinador.

D’antuvi el meu sentit i sincer condol als pares, familiars i amics de l’Adolf. També un record als seus companys de treball, que sens dubte, hauran anat a la feina –complint amb el seu deure – amb el cor encongit.

La trista notícia va arribar-nos, quan estàvem dinant. Érem a Barcelona on havíem anat a passar un parell de dies tots els de casa. Una companya de treball de la nostra filla Sònia, va telefonar-li, per fer-li saber que l’Adolf, de matinada, quan anava treballar, havia sigut embasti’t per un cotxe i havia perdut la vida. L’Adolf era – fa mal haver d’emprar el temps en passat – policia municipal a Sant Feliu. Morir-se, quan hom arriba a una certa edat és un fet que tots entenem com a natural i que, malgrat el patiment i el dol que representa per a la família i els amics de la persona finada, suportem – a banda de respectables excepcions –amb serenor, sense excessiu sofriment. Qui no ha sentit a dir allò de la vida continua i el que cal fer és mirar cap endavant. Certament que la vida penja d’un fil i la podem perdre en qualsevol moment, però quan aquesta possibilitat esdevé real i afecta una persona jove, se’ns fa difícil acceptar-ho, ho veiem com quelcom d’injust, que no hauria de ser. La fatalitat, el que alguns anomenen destí, diguem-ne el que vulguem, a voltes s’emporta a la persona que menys esperem. Aquest és el cas, que avui em motiva aquestes ratlles. A l’Adolf jo no el coneixia, però segurament – tal com pertoca a una persona jove – tenia projectes pel futur, que potser compartia amb algú altre. Difícilment li arribaran a aquesta altra persona aquestes rengles. Si, però, que voldria demanar-li que tingui coratge, que tiri endavant, que pensi que el temps és el millor dels bàlsams per amorosir – mai per oblidar – el dolor que deu sentir.

La mort de l’Adolf però, no és la conseqüència d’una desgràcia, de la fatalitat ni tampoc del destí, res de tot això. Hi ha una persona que en té la culpa, que és la responsable de la pèrdua d’una vida. Una persona que amb la seva conducta insensata i forassenyada ha portat el dolor a tota una família.

Per aquest motiu – una vegada més – hauré de fer referència a decisions judicials que en cap cas puc compartir i que rebutjo amb tota fermesa. D’acord amb el que he llegit en el diari, aquesta conductora anava beguda, havia pres alguna mena d’estupefaent i feia poc que se li havia retirat la llicència de conduir per una durada de 5 anys. Desconec els arguments que pot tenir el magistrat per haver-la deixat en llibertat fins a la vista del judici. Inclús vull admetre que la llei permeti al jutge a prendre aquesta decisió, altrament el magistrat hauria prevaricat. Estic francament indignat. Resolucions d’aquesta mena fan perdre la confiança amb la recta administració de la justícia. Penso que cal aplicar la pena que el codi penal contempli per aquests casos i com més aviat millor. Entretant, la persona responsable, només que fos per respecte als familiars de la víctima, hauria de ser privada de llibertat. No vull caure en la demagògia, però no puc deixar de fer-me la pregunta, que ben segur moltes persones es fan. Aquesta conductora fou jutjada, sentenciada i condemnada a no conduir cap vehicle durant 5 anys. No ha respectat la sentència, és evident. Com és possible que el jutge decideixi la llibertat d’una persona que pot posar en perill la vida dels altres ?