El senyor Carretero ha batut un rècord que difícilment podrà ser superat, encara que en el món de la política és aconsellable no arriscar-se amb afirmacions. El fundador de Reagrupament ha tornat en menys d’una setmana a presidir el partit del que havia plegat. Ha pogut fer-ho per haver-se oblidat de formalitzar el cessament i, per tant, no era un dimissionari real, només havia abandonat virtualment.


El títol d’aquest post podria conduir-vos a una interpretació equivocada. No és que el senyor Carretero hagi anat a la guerra. De cap de les maneres. Seria impropi d’un home de pau ( que així el tinc considerat ) i si endemés tenim en compte la seva professió de metge, segur que la seva vocació va més adreçada a guarir que no pas a tallar caps. Res a veure doncs amb el general Redemés, que manat pel faraó de torn, va anar a fer la guerra contra els nubis – els enemics a mort dels egipcis – i que va retornar a Memfis amb tots els honors de vencedor, desprès d’haver-ne tallat el coll a uns quants milers. Si, però, que hi ha una similitud entre el militar egipci i l’exalcalde de Puigcerdà, que també ha revingut amb tota la glòria amb la que són honorats els benvinguts.


Més aviat, em decanto per pensar, que l’exconseller va anar-se’n a meditar, a retrobar-se amb si mateix, dolgut per la deslleialtat d’alguns dels seus deixebles. No va trigar massa - va ser només qüestió de pocs dies - que els seus seguidors, veient-se desvalguts i desnortats, mancats de la protecció del seu guia, van demanar-li que tornés. Com no podia ser altrament, el senyor Carretero no va poder desatendre les peticions dels que tant el necessitaven. L’empresa no va tenir cap mena de dificultat, ja que el senyor Carretero – un pèl distret si que es veu que és aquest senyor – va oblidar-se de deixar la porta ben tancada. Una mica podríem dir com aquell que vol anar a “ buscar tabac “, però no se’n descuida de guardar-se la clau a la butxaca, per un si de cas.


Les formacions polítiques nascudes i bastides només sobre una persona, generalment tenen una certa embranzida de bon començament, però a curt termini acaben per diluir-se degut a la manca de contingut i de proposta política, encara que només sigui mínima.


Construir un projecte polític que pugui tirar endavant, és un treball costerut, que necessita de temps, projecte compartit i que no giri només a l’entorn d’una persona. Reconec que estem vivint algunes excepcions i que a la ment hi tenim el cas de Berlusconi. A Itàlia varen donar-se unes condicions – el daltabaix de la democràcia cristiana i del partit socialista i el desgast del partit comunista que tot i ser el més votat durant anys mai va poder governar... ( excuseu-me l’anàlisi, que reconec és molt simple ) una situació que penso que no es dóna a Catalunya, malgrat el descrèdit i tot el que es pugui dir de la política i dels polítics, on tenim uns partits que han fet un llarg camí, i que aquesta mena de “salvadors” tenen molt poquet a fer, tot i que en un principi poden esgarrapar uns quants vots.

M’ha vingut al record un cas semblant, que no calcat. En el 28è Congrés del PSOE, l’abril del 1979, va plegar de secretari general, el senyor Felipe González,- que si que va formalitzar la dimissió - al no ser acceptada la seva proposta de retirar el terme de marxista, de l’ideari del partit. Pocs mesos més tard, el setembre del mateix any, va ser admesa la seva proposició i va retornar a la secretaria general. Res a veure amb Reagrupament, que al meu parer tindrà una vida de curta volada. El PSOE,va ser fundat l’any 1879 i allò de l’arrelament i l’ideari. Simplement assenyalo aquesta coincidència.