Raimon Panikkar i Alemany va morir el passat 26 d’agost. Penso que és una notícia que ens hauria d’ajudar, a tots, a saber conviure amb els qui no pensen com nosaltres, en una societat laica i plural. Com sap molta gent Panikkar, fill de pare hindú i de mare catalana, va dir després del seu primer viatge a l’Índia, l’any 1955: “Vaig partir cristià, em vaig descobrir hindú i torno budista, sense haver deixat de ser cristià”.

Va morir l’endemà que el germà Jòrdan, monjo de Solius, em deixés un llibre amb la recomanació entusiasmada: “Llegeix-lo, que t’agradarà”. El títol del llibre és Pelegrinatge al Kailasa i al centre d’un mateix, que va escriure ell mateix, Panikkar, junt amb Milena Carrara, amiga i companya del camí a la muntanya sagrada del Tibet.

És un llibre escrit amb molta senzillesa -lluny del llenguatge sovint complicat de Panikkar- i ple de lucidesa sobre la vida, amb el que té de sofriment i de bellesa. La sensibilitat femenina hi dóna un altre to, potser d’intimat i tendresa, que ens fa descobrir un Panikkar més proper, més semblant a nosaltres. Fent camí tots dos vers al cim, Milena l’ajuda a fer surar les contradiccions de la seva llarga vida; tot i que, a més, es toquin temes tan difícils d’expressar amb el nostre llenguatge. Em refereixo a formular amb paraules l’experiència o percepció de la realitat i de la pròpia vida, de la relació amb l’altre i amb el món. El camí vers una vida humana de plenitud es troba en el nucli de totes les religions, de tota espiritualitat i de qualsevol humanisme integral. Ningú no té l’exclusivitat de la veritat; ni cap religió és superior a les altres. La millor -religió, humanisme o el que sigui- serà aquella que ens faci més humans, més com-passius: compartir, patir amb els altres. Viure és conviure, és posar-se en situació d’obertura, de diàleg i de comunió amb els altres i amb el món.

“Tot el que rebem ens és donat perquè al nostre torn ho puguem donar segons les nostres capacitat”, llegeixo en el llibre esmentat. Dit d’una altra manera: viure es rebre i donar-se, com la inspiració i l’expiració. Rebem la vida com un do, i ens en fem mereixedors en la mesura que la donem.

Els fonamentalistes de l’Església catòlica han acusat el filòsof i teòleg de “relativista” i d’utilitzar el “sincretisme religiós i cultural”, perquè -segons ells- només hi ha una veritat absoluta que no admet cap mena de dubte o d’interpretació, que no sigui la que fa la jerarquia catòlica: la vaticana o la dels “vaticanets”. En canvi Panikkar deia: “No hi ha res absolut en aquest món relatiu”.

I el nostre Pere Torras es pregunta, admirat, si encara hi ha qui creu que només es pot ser humà dins de la institució eclesial !!!

Per sort, entre nosaltres també hi ha aquells que continuen amb coherència l’obra de Raimon Panikkar: mossèn Jaume Angelats –ben conegut entre els guixolencs-, i els autors -mossèn Pere Torras de Vilartagues, entre altres- i les comissions que presenten l’Agenda llatinoamericana, que aquest any porta el títol: “Quin Déu? Quina religió?”

Que descansi en pau Raimon Panikkar amb el nostre agraïment per ensenyar-nos a viure. La seva capacitat de reflexió i el seu esperit de tolerància resta per sempre entre nosaltres.