Des de dissabte passat al migdia ja tenim nou govern de la ciutat. L’acord entre el CiU i el grup municipal del PSC, expressa la voluntat legítima d’aquestes dues formacions, per tirar endavant el nostre ajuntament. No vaig poder anar a l’acte de formació del nou consistori, però si que vaig ser present a la roda de premsa del divendres a la tarda, que varen convocar les dues formacions per exposar les raons de l’entesa que havien concertat.

No és la meva intenció fer un repàs als resultats de les eleccions de manera minuciosa, però si que vull manifestar unes consideracions de caire general. Passem comptes i sense fer números. El poble va pronunciar-se clarament en favor d’una opció conservadora representada per CiU i TpSF. La moció de censura no va ser reprovada i les formacions de progrés o d’esquerra van perdre bona part del suport que havien tingut fa quatre anys. Penso que aquests grups municipals no van saber mantenir una veritable oposició després de la moció de censura, que també cal precisar estava mancada dels valors polítics suficients que avalessin el canvi de govern. Els fets han palesat que els importants projectes endegats pel govern constituït a principi de l’anterior mandat – que va regir prop de tres anys - no han millorat ni avançat, ans el contrari han restat aturats.

La voluntat expressada per la població havia de ser considerada pels dos grups majorment votats i no ha sigut així. No han estat les diferències de criteri polític les que no han permès la formació d’un govern – els programes presentats eren prou semblants – però les desavinences personals públicament expressades per l’actual alcalde, han impossibilitat la constitució d’un govern que hauria representat la volença de la majoria del veïnatge. Els dos grups no s’han posat d’acord i fent prevaldre dissemblances d’ordre personal, en bona mesura han ignorat la confiança que bona part dels ciutadans els havien atorgat.

Aquesta situació de manca de diàleg ha permès al PSC l’oportunitat de tenir un rol prou important en la configuració del nou govern. Els socialistes de Sant Feliu han decidit cogovernar amb CiU.  Una determinació que al meu entendre no haurien d’haver pres i que es contradiu amb la realitat del resultat de les eleccions. Ho han fet diuen per sentit de responsabilitat i per portar a bon terme les qüestions importants per la població. Agreguen que un govern de CiU amb només set regidors, no podria donar cap als importants projectes que l’ajuntament ha de realitzar. El suport i l’entesa sobre les qüestions de primera importància pot donar-se des de l’oposició i no cal comprometre la llibertat d’acció política que hauria de tenir el PSC, en tant que grup majoritari de les forces progressistes que hauria de liderar. Regir l’ajuntament amb una majoria minoritària no és una experiència que no hagi viscut CiU i be prou que va saber-ne treure profit. L’expressió política del PSC, queda sotmesa pel compromís que ha adquirit amb el pacte de govern i deixa l’esquerra municipal certament reduïda. El PSC ha donat un pas que enforteix la dreta i que pot conduir-nos a la consolidació de CiU a la nostra ciutat. Cal saber perdre i aplaçar-se en el lloc que t’han assignat. Des de l’oposició se’n pot fer molta de bona feina, treball que no podrà acomplir el PSC, lligat de peus i mans per un pacte que mai hauria d’haver signat.

Respecto la decisió que han pres els socialistes però se’m plantegen un munt de preguntes de difícil resposta. Pot tenir durada un pacte entre dues formacions tan diferenciades? Podran mantenir els socialistes un programa de govern, sota l’alcaldia d’un personatge amb una història prou coneguda? S’obre un mandat difícil en el que molt em temo que la lleialtat no serà la virtut més conreada. Ben segur que aquesta convinença l’han decidida els socialistes desprès d’haver reflexionat políticament i per això no entenc com han pogut prendre aquesta decisió.

He començat aquestes ratlles explicant que vaig anar a la presentació de l’acord. El senyor Pere Albó, va significar la centralitat del discurs socialista que havia facilitat l’entesa de govern. El senyor J.A. Albó va ressaltar l’excel•lent disposició dels socialistes ( la centralitat potser?), ço que va permetre el compromís de govern de manera quasi immediata. No descobreixo res que el temps no hagi demostrat: quan dues formacions polítiques amb projectes diferenciats arriben a pactar, és sempre la formació d’esquerres la que cedeix. Només calia veure la satisfacció i el goig en les faccions dels convergents i una certa angoixa en l’actitud d’en Pere Albó, a qui sens dubte, tot i la brevetat de la intervenció, se li va fer molt llarga.