Els ajuntaments sempre han estat maltractats pel Govern central. Els recursos econòmics han sigut escassos i només mercès a l’activitat immobiliària – plusvàlues, llicències urbanístiques, IBI....- en aquests darrers anys han gaudit d’una certa capacitat per tirar endavant projectes per a la millora de les ciutats i pobles del nostre país. Fa uns mesos i degut al dèficit de les arques públiques i a les mesures per a la contenció de la despesa, per decret del govern de torn, a partir del proper mes de gener no podran endeutar-se i hauran d’acotar els pressupostos de l’any vinent fins a uns extrems que no els permetrà impulsar polítiques encaminades a nous projectes. Els diners que disposaran els nostres consistoris just cobriran el que coneixem com a pressupost ordinari, les despeses fixes. Oblidem-nos destinar recursos per a noves inversions, no n’hi hauran. Temps difícils per a les persones que els toqui governar els ajuntaments. Hauran de fer mans i mànigues i ni així se’n sortiran. La crisi del sector de la construcció ha fet minvar de manera molt considerable les entrades de diners a les caixes municipals.

Per acabar-ho d’adobar, degut a un càlcul sobredimensionat per part del Govern central dels ingressos procedents de l’IVA i del IRPF corresponents a l’any 2008, alguns ajuntaments hauran de restituir al ministeri d’Hisenda una fracció d’aquests diners. La quantitat que hauran de retornar els ajuntaments de les comarques gironines i la Diputació en el termini de 5 anys és de 21 milions d’euros. Quasi la meitat – 9 milions – corresponen a la Diputació. El nostre ajuntament haurà de desembutxacar una xifra prou considerable – 519 milions d’euros- , si tenim en compte la penúria econòmica que ve patint des de fa tres anys. Un entrebanc més a l’hora de confeccionar el pressupost de l’any vinent.


Són mantes les vegades que he parlat i denunciat el tracte del tot injust que reben els ajuntaments. Es calcula que un de cada tres euros que gasten els ajuntaments, es destina a donar serveis que no són de competència municipal, és a dir, prestacions que haurien de ser ateses per les altres administracions, ja sigui l’autonòmica o el govern central. Si be és cert el dèficit públic que te el país, en cap cas és atribuïble als ajuntaments que no arriba al 2% del deute total. L’administració local ve participant amb no més d’un 12-13 per cent de la riquesa que genera el país, quan en els estats europeus semblants al nostre no baixa d’un 25%. És arbitrari fer passar a tots els ajuntaments pel mateix sedàs. El decret que els prohibeix endeutar-se s’hauria d’aplicar només en els casos que fos necessari. Mesures que ja s’empren quan la Sindicatura de Comptes ho decideix. Em consta que el nostre ajuntament disposa d’una situació econòmica prou sanejada, que hauria de permetre a les persones que hauran de confeccionar el pressupost de l’any vinent i també de les que tinguin el deure d’elaborar els immediats futurs comptables del nostre municipi, d’una capacitat de maniobra que els autoritzés a poder disposar d’uns diners per impulsar noves inversions en benefici del poble.

Els ajuntaments es veuran abocats a fer de mers gestors, quan hauria de ser tot el contrari. Qui millor que els nostres representants municipals per conèixer les veritables necessitats de la població? L’ajuntament és l’administració que te rostre, coneixem el nostre batlle i també a la majoria de regidors i regidores, entrem a la casa de la Vila que és “casa nostra”, hi anem a exposar les nostra queixes, un cop de mà quan n’estem necessitats i, en algunes ocasions – poques val a dir-ho – també tenim una paraula amable per aquella persona que ha fet quelcom en favor de la població. Més competències pels nostres ajuntaments, amb les dotacions econòmiques corresponents per poder atendre millor les persones. Malauradament, i es tracta simplement d’una valoració empírica, fins avui, les polítiques que s’han fet no han afavorit en absolut els nostres ajuntaments. Tot el contrari, una volta de clau més per empobrir-los, per dificultar el treball dels nostres representants, que malgrat els seus bons propòsits, que segur tots els tenen- altra cosa és que siguin del nostre grat – es veuran lligats de peus i mans per les dificultats econòmiques. Quantes vegades no hem escoltat l’expressió: els ajuntaments són les ventafocs de l’administració. Només una nova Llei d’Hisendes locals posaria punt i final a aquesta situació immerescuda que perjudica en primer lloc a la ciutadania.