Qui no va escoltar aquesta afirmació temps enrere, quan la bombolla immobiliària no parava d’inflar-se, i les propietats immobiliàries pujaven el seu preu diàriament.
Aleshores des de les altes instàncies polítiques no van atrevir-se a efectuar cap reforma estructural per evitar que el preu del metro quadrat s’enfilés fins ben a prop del cel.
En aquell moment no va haver-hi ningú que s’atrevís a posar fre a la voràgine especulativa, que no trobava cap impediment en donar crèdits com si res, crèdits recolzats en unes taxacions inflades, i de les que ara els bancs no en volen saber res a l’hora d’executar impagaments.
Amb la mateixa insistència que es repetia la frase sobre els preus dels pisos, i un cop esclatada la bombolla immobiliària que ens ha deixat a tot endeutats, ara es repeteix una altre consigna: calen reformes estructurals.
Quan es tractava de defensar el dret a l’accés a la vivenda, aquells que ara se’n recorden de la Constitució, miraven cap a un altre costat per no irritar al mercat. Qui s’atrevia posa l’esquella al gat? Qui podia reprimir la temptació de passejar-se per Europa treien pit a l’exhibir les xifres macro econòmiques d’Espanya? Unes xifres basades en els Fons de Cohesió europeus i la construcció, fonamentada amb el diner importat pels bancs espanyols, un xifra monstruosa que s’ha de tornar. Qui se’n recordava d’invertir en altres sectors? Per què?
I d’aquí ve l’origen de les reformes estructurals reclamades pel Deu Mercat, mitjançant els seus oracles, l’OCDE, el FMI, el Banc Mundial. Unes reformes que afecten a la classe mitjana i es refereixen al marc laboral, les pensions, les prestacions socials educació i a tot el que representa l’estat del benestar europeu, que significaran un estalvi pels estats que eviti que els creditors no cobrin el que el devem.
Zapatero ho ha dit clar el seu pitjor moment personal va ser el passat maig, precisament quan li van llegir la cartilla els seus col•legues europeus. Des d’aleshores el PSOE s’ha convertit amb la franquícia ibèrica del FMI, superant per la dreta al mateix PP en la proposta d’unes reformes, que ni el membre més optimista de les dretes espanyola i catalana s’haguessin atrevit a formular. Retallades i més retallades, que utilitzant l’excusa de la crisi i l’eufemisme de reformes estructurals van encaminades únicament a que els nostres creditors cobrin el que ens van deixar temps enrere.
Augmentar els recursos econòmics de les administracions resulta impossible, si es plantegen exprimint encara més a la classe mitjana. Gravar amb una tassa les transaccions especulatives internacionals, en bona part provinents de paradisos fiscals, no entra dintre aquestes reformes estructurals i són titllades de tècnicament impossibles.
I mentre totes aquestes retallades es duen a terme, sentirem sense descans la cantarella que són inevitables i que no hi ha recursos per mantenir els serveix donats fins ara.
Però de la mateixa manera que el preus dels pisos no baixaven mai, ara les retallades que es volen dur a terme també són inevitables.