No són poques les veus que darrerament estan qüestionant la vàlua i la preparació dels nostres polítics. Que qüestionen la seva destresa a l’hora d’afrontar una crisi de la que no són directament responsables, però que tothom, fins i tot els més escèptics, n’espera solucions i sobretot diners de l’àmbit públic . La intervenció duta a terme per part del Banc d’Espanya sobre la Caja de Castilla La Mancha encara ha revifat més aquest debat. Cert que els partits polítics, sobretot els majoritaris (aquells què a les eleccions demanen el vot útil), han utilitzat les Caixes per a col•locar polítics afins en el seu consell d’administració, com han fet també en empreses recentment privatitzades. Però crec que difícilment la mala gestió al capdavant d’una d’aquestes entitats pugui produir cap tsunami financer a nivell mundial com el que s’ha produït, i crec que els problemes de la CCM, i potser d’alguna altre, no són més que un efecte col•lateral de la crisi i de la bombolla immobiliària que s’ha format en els darrers anys (on són ara els que deien que el totxo no baixava mai?)

Però qui és el responsable d’aquest terrabastall econòmic?
Està clar que cap poder públic és responsable directe de l’actual situació. No eren els càrrecs electes el qui concedien les hipoteques de cobrament dubtós ni aquí ni a cap lloc del món, ni ho eren els gestors de Lehman Brothers, etc. El responsables d’aquestes entitats eren personatges de gran influència dins el mon dels negocis, grans gurus del mon financer, que exigien vigorosament per una desregulació total dels mercats, clamant que aquests ja es regulaven sols!
També hi ha molts executius JASP (Jóvenes Aunque Sobradamente Preparados. Recorden l’anunci?) joves amb gran preparació, i encara més cobdícia, que han donat molts cops de colze als seus “antiquats” caps.
Hi ha estat l’avarícia i la inconsciència dels gestors d’aquestes grans corporacions i l’omissió per part dels poders públics que es van creure els brams desregulatoris dels neoliberals (aquí hi comencen a haver responsabilitats polítiques), qui s’està cruspint el capitalisme des de dintre les seves entranyes, i ara han de ser els poder públics, el PAPA ESTADO, qui resolgui els excessos comesos per aquests dirigents tan sobradament preparats pels càrrecs que ocupaven. I que per suposat estaven i segueixen estant molt més ben pagats que la totalitat de polítics del planeta, deixant de banda el Sultà de Brunei.
El que pregunto a tots aquests que qüestionen la vàlua dels nostres polítics, és si preferirien esser gestionats per aquests personatges sense escrúpols que han conduit les seves empreses al desastre? Potser algú creu que el Sr Madoff seria un bon president de la Generalitat? , potser creu algú que els gestors de Banif inmobiliario, (el fons d’inversió que ha deixat a més de 50.000 persones sense poder disposar dels diners que hi tenien dipositats i que cobrava més de 100 milions d’euros anuals en comissions de gestió als seus partícips) serien millors gestors de les finances públiques?
Podríem trobar infinitat de notícies d’una pèssima gestió privada que ràpidament desapareix dels titulars de la premsa, mentre que els relacionats amb la mala gestió pública es repeteixen una i altre vegada, desprestigiant així la feina dels polítics.
Òbviament no tenim els millors polítics del Mon, però tampoc els pitjors, però la gestió privada no ha demostrat ser millor que la pública, encara que de vegades ens ho vulguin fer creure.