No serveix l’excusa que amb l’oferta d’habitatge que ja hi ha, no cal un Pla ni polítiques públiques. Més aviat al contrari: tot i haver-hi molt habitatge continua sent molt difícil per moltes persones accedir-hi; i, a la vegada, la mediació pública pot ser clau, com es demostra a molts altres municipis.

No serveix l’excusa que reforçar el servei és incrementar la despesa municipal: precisament la signatura dels convenis i l’aprovació del pla local és la manera d’obtenir ingressos i no carregar, com fins ara, l’Ajuntament amb la pràctica totalitat dels costos.

No serveix dir que un Pla d’Habitatge ara, quan ningú no construeix, no té sentit. Precisament, per no repetir els errors dels anys passats és oportú tenir un document que defineixi quant habitatge pot fer falta els propers sis anys i quant d’aquest ha de tenir uns preus i condicions assequibles per joves, persones amb pocs recursos,... Un Pla ara pot ajudar a definir entre tots ciutadans, administració, promotors, immobiliàries,... un terreny de joc més assenyat per al futur.

No serveix dir que s’esperen temps millors. No serveix perquè aquest tema no és secundari, és important per a molta gent sobretot ara en temps de crisi. I encara un altre argument per la urgència: la Generalitat està limitant les seves polítiques d’habitatge –sent el govern que les ha impulsat més de la història del país-; si ara no s’assoleix l’Oficina Municipal, probablement haurà passat l’últim tren, que s’aturarà a una població veïna.

Més aviat, l’explicació a l’aturada de l’equip de govern ha de venir d’altres vies. Segurament té a veure amb el propi col.lapse de qui ens governa, que viu entre un laberint d’interessos i un embut de decisions. Té a veure amb el propi tarannà de qui diu governar-nos, que segurament té ben lluny de la seva experiència el saber què és tenir problemes per trobar habitatge.