Amb la suspensió cautelar de les funcions que fins abans d’ahir tenia encomanades el jutge Garzón a l’Audiencia Nacional, ha començat el procés per apartar el magistrat de la judicatura. Cel•lebrat i respectat internacionalment per la defensa dels drets humans, molt especialment a l’Amèrica Llatina en base a la justícia universal, en el nostre país és perseguit i condemnat. Als 54 anys la seva carrera professional pot estar acabada. Dijous passat va ser un dia trist per a la justícia.

Ja vaig parlar-ne en un anterior post del cas i vaig denunciar als que volen separar-lo de la judicatura. No insistiré doncs en aquest sentit, però després de la condemna, vull afegir-hi unes consideracions.

També les persones que van adreçar-se al magistrat per demanar-li empara en nom dels seus familiars desapareguts han estat maltractades i menystingudes. La sentència –encara que només sigui cautelar – és un avís, un toc d’atenció, per qualsevol altra jutge que entenen el dret d’aquestes persones a ser escoltades i ateses, es proposi donar-lis acollida.

Els milers de persones que s’han manifestat exigint justícia i solidaritat amb les víctimes del feixisme i del franquisme han fet palès que les ferides de la guerra civil no han cicatritzat, resten obertes. L’estratègia de l’oblit no pot funcionar entretant no sigui reconeguda la dignitat d’aquells desapareguts, una reivindicació legítima que no és fruit de la rancúnia, però si del dret dels descendents a conèixer on estan enterrats els seus parents, per poder donar-lis sepultura.

L’Estat espanyol està malalt degut a la xacra de la politització de part de la judicatura. No es tracta d’una guerra entre “rojos” i “nacionales”. La qüestió és entre una concepció de la justícia entesa des de tesis d’esquerres i la visió classista que en té la dreta. L’any 1998 el jutge Garzón ordenant la detenció de Pinochet va molestar el govern d’Aznar, que glosava arreu de l’Amèrica Llatina les excel•lències de la transició política espanyola. A l’Argentina i a Xile s’ha reobert caos per demanar responsabilitats als culpables d’aquelles dictadures. Garzón en fou el pioner. Això no li perdonen i hem arribat a la ignomínia que una víctima d’en Franco valgui menys que les d’en Pinochet o d’en Videla.