Ara farà 60 anys que Gaziel, entre el mes d'agost i setembre de 1951, va escriure els seus Goigs de Sant Feliu de Guíxols, amb dedicatòria a Marian Vinyas i que, com tothom sap, són la gènesi del llibre Sant Feliu de la Costa Brava”. El Goigs d'Agustí Calvet es publicaren el 1952.


I que n’ets de ben plantada
DINS UN CLOT, com dins un niu,
tota fina i encalmada,
entre l’aigua assoleiada
i el recer del bosc ombriu:
ai, ciutat de Sant Feliu
arran de la mar salada!

* * *
Amb inesperada rauxa,
del Vuit-cents cap a la fi,
la sort et va convertir
en una petita Xauxa.
Mentre a l’espanyol, batut
a Cuba i a les Filipines,
el coronaven d’espines,
el <> feia salut.

Sense estorbs ni trenca-caps,
com un que ni se n’adon,
a totes les parts del món
enviava suro i taps.

Amb les mans sempre ben netes
i un gest tot ple de candor,
ell cobrava en peces d’or,
mentre pagava en pessetes.

Pel Pertús bufava una aura
que ens duia francs com un sol:
corrien marcs per Sant Pol
i esterlines pel Ridaura.

El taper i el pescador
eren reis sense corona,
que a Palamós i a Girona
es feien dir <>.

Treballaven amb catxassa
tres dies setmanalment,
i encara deia la gent
que tots treballaven massa.

Una vida tan feliça
sols la podien portar
uns que sabessin lligar
els gossos amb llonganissa.

Doncs, ningú sabrà mai com,
però a cada dos per tres
es buidaven els carrers
i <>.

Homes, dones i quitxalles
per monts i valls s’escampaven,
i les tartanes bolcaven,
en mig de cants i rialles.

Era una immensa bonança,
com si tot l’any fos un maig.
Venien seguit, a raig,
els millors xampanys de França:

i eren les menges corrents
capons, déntols i llagostes:
rodaven tortells a embostes,
i els feixos d’havans, a cents.

A l’ermita del Remei
s’hi feien grans costellades:
i d’oques, se n’han menjades
sota l’Arbre del rei!

Entre Romanyà i Les Comes
passant pel bosc d’en Rabell,
veieu conills sense pell
i pollastres sense plomes.

Pujaven, de mil indrets
a Sant Grau i Sant Baldiri:
el menys era dur-hi un ciri,
i el més, aplegar bolets.

La Conca, Sant Elm, Canyet,
Font-Picant, Monti-Calvari,
ningú deixava d’anar-hi
a tastar un peix amb suquet.

De Solius a Giverola
hi havia una gran farum
que era el deleitós perfum
del xup-xup de la cassola.

I, a força d’alçar els porrons
de xampany i de garnatja,
pel bosc corria una ratxa
de sospirs i de petons:

car amor tampoc dormia
- com més viu és, menys es veu –
amagat com un dèu
i dolça com la malvasia...

En venint de l’hora frescana
quan el sol tombava el caire,
esclatava forta, en l’aire,
la cobla de la sardana,

amb cançons fines, lleugeres,
com l’aigua del rierol,
plenes de llum i de sol,
del gran <>, el de Figueres:

ballades que encara són
la remor més genuïna
del passeig de la marina,
el passeig més bell del món:

fet de cinc rambles tan grans,
que ell tot sol desmentiria
l’ancestral gasiveria
que ens pengen als catalans:

i on, llavors, el bo i millor
s’hi feia grans barretades:
elles, totes estofades,
i ells, de vint-i-un botó.

Ai, braser ple de guspires,
món petit i ben tancat,
amb perfum de tap cremat,
de musclos i pallerides!

* * *
En mig de tantes dolçors
Sant Feliu tenia encara
una altra cosa més rara,
i és que tenia senyors.

Senyors de cos i esperit
gent de pro, que feia tropa,
viatjant per tota Europa,
sense passar per Madrid.

El diner i la cultura
ací es van saber casar,
i era de tot l’Empordà
el pot de la confitura.

A Sant Feliu tota ufana
era oberta al pensament,
com en ple Renaixement
una vila italiana.

La millor menestralia
en el Casino del Nois
(que n’estaven de cofois!)
gran biblioteca hi tenia.

Amb certs aires de bruixot,
vetllant de nits, solitari,
dels astres l’immens desvari
seguia en Rafel Patxot.

L’Agustí Casas escrivia
un català pur i fi:
hi havia mossèn Maimí
que era un pou de Teologia.

Pro l’Albert, home d’esquerra,
va ser, apuntant més alt,
el líric més musical
que ha donat la nostra terra.

Sant Feliu, llavors bullia
com no us ho podeu pensar:
per xó hi podien passar
els miracles cada dia.

Un impressor, En Viader
tingué el lluc fenomenal
d’imprimir un llibre genial
en suro, en lloc de paper.

I encara una altra de bona:
sense com va ni com ve
una quants <> varen fer
el carrilet de Girona.

De tot hi havia una mica:
omplien la nit i el dia
pintura, ciència i poesia:
pro el gros va ser la música.

Tenim un dels Vidals,
en Salvador, bon xel•lista,
i en Rovira, un organista
de bon gust i grans cabals.

Va portar d’Estats Units
una orgue que enamorava,
i a casa seva donava
concerts i xefles, les nits.

(L’orgue, avui, font de dolçor,
omple diumenges i festes,
de melodies celestes
l’ermita de S’Agaró.)

Un quintet, compost d’amics,
interpretava amb desfici
el meravellós seguici
dels mestres, moderns i antics.

Voltada d’horts i florestes,
la casa era un santuari
on anaven a evocar-hi
les veus de les grans orquestres

que Europa feia sonar
a Bayeruth, París i Múnic:
ai, a Espanya era el lloc únic
per saber-les escoltar!

Al jardí, un chor de gripaus
acompanyava amb sordina
la revelació divina
de Ricard Wagner i Strauss...

Però vós, Vinyas –a qui
van aquests Goigs dedicats -,
i éreu, dels enamorats
al piano, un pur trafí,

i encara ho sou: - d’ajudar
m’hauríeu amb vostre senderi,
a explicar el gran misteri
que ara a mi em toca contar.

I és que, al ple d’aquell festeig,
- mig rellotger, mig poeta-
ens va néixer el gran Garreta,
espontani com un reig:

increïble fill del Sol
desposat amb la mar blava,
que cantava i refilava
com la merla o el rossinyol!

Ai, quin temps i quines menes
d’homes forts i esperits lleus,
que eren estimats dels déus,
les muses i les sirenes!

És tan alta llur memòria
i llur esplendor tan viu
que ells seran tot Sant Feliu
davant el món i la Història.

* * *
Res tan curt com la disbauxa
res més breu que el paradís
res tan feble i fonedís
com les delícies de Xauxa!

Ai, qui ens ho havia de dir
que una florida tan rica
hauríem, de mica en mica,
veure-la secar i marcir?

Un seguit de malvestats
ha caigut damunt la terra:
la guerra sols porta guerra,
i els disbarats, disbarats.

El món se’ns ha tornat boig,
la vella Europa és uan olla:
tot desbarra, tot trontolla,
i el boig se’ns ha endut el goig.

Els afanys de cada dia
ens han ben aclaparat,
i els pollastres s’han tornat
ocells de mitologia.

Adéu, Sant Feliu dels bons.
Pel teu cel de llums tan fines
ja no hi volen les cardines:
les fan fugir els avions.

La cultura...? Ai, la cultura!
Mai ningú no podrà dir
quina ha estat la trista fi
d’aquell pot de confitura!

Hem perdut tantes coses,
que no és pas gens d’estranyar
si ara es sent l’ase bramar
on abans florien roses.

Els fills d’aquells que la toga
portaven dels escollits,
llegeixen, ara, ensopits,
articles d’en Galinsoga.

I, en lloc de parlar amb els déus,
amb la musa, o la sirena,
enumerats per l’esquena,
ara juguen amb els seus peus...

Prò, aquestes són les batalles
inevitables del món:
doncs ja és sabut que tot són
jocs de rialles i ploralles.

Si sempre la reravera
segueix fatalment l’estiu,
també és cert que tot reviu
en tornant la primavera.

Els bons temps prou revindran,
portats pels uns o pels altres,
i si no els veiem nosaltres,
els fills o els nets els veuran.

Per damunt de tanta runa,
malgrat el fang i la fel,
ens queden mar, terra i cel:
la nostra més gran fortuna.

I amb dissort o amb benaurança
això mai no ens ho prendran:
que els home sempre diran
davant de tanta bonança:

Ai, que n’ets de ben plantada,
amorosa com un niu,
tan dolça i tan encalmada
entre la boscúria alada
i el sorral com un caliu:
Ai, ciutat de Sant Feliu,
arran de la mar salada!

Agost-setembre 1951