La lectura al web infoguixols.cat d’un article que sota el títol “ De la Autoridad “ i que signa “ Mist “ – subscric fil per randa el text de l’escrit – m’acondueix a donar el meu parer sobre la legitimitat del poder democràtic. En certa mesura podria ser un afegit a les reflexions que fa l’autor en el mencionat article.

És legítima tota decisió presa per un govern democràtic? Sens dubte que la primera resposta que se’ns acudiria seria afirmativa, partint del concepte clàssic –aristotèlic - de democràcia, en què la polis era governada amb la participació de tots els ciutadans i les decisions preses per consens. Els membres de l’equip de govern han estat escollits lliurament pel poble en unes eleccions i, per tant, cal considerar-los com a legítims representants de la societat. Tot i així, es pot estar en desacord amb decisions preses per un determinat govern i fins i tot amb el govern en ple. La legitimitat arrela amb l’acceptació del caràcter vinculant d’aquestes decisions encara que l’individu o part de la col•lectivitat és lliure de no estar d’acord amb una determinada llei, però no l’assisteix el dret a desobeir-la.

Actualment es parla cada dia més de la crisi de representativitat democràtica i alguns estudiosos de la matèria – Habermas el més conegut – han elaborat diferents teories sobre la crisi de legitimitat de l’Estat. És innegable que vivim en un Estat de règim democràtic en el que els ciutadans escollim lliurament els nostres representants, però no és menys cert que aquesta democràcia està bastida a mida del capitalisme avançat: el neoliberalisme. Els beneficis són pels mercats – ja no parlem d’empreses – i les pèrdues són assumides pel conjunt de la societat; l’Estat equilibra economia i societat. Els constants canvis de l’economia especulativa propis d’aquest capitalisme globalitzat ens fa viure en una crisi permanent i continuada. La separació entre governants i governats és cada dia més profunda. L’escepticisme i el passotisme van arrelant amb més força en el sí de la societat i la pèrdua de credibilitat en la política i en els polítics, és un fet que ens hauria de fer reflexionar i també preocupar. Minva la confiança vers el sistema polític i aquest fenomen posa en perill la mateixa democràcia. El centralisme es torna cada vegada més asfixiant amb el que això comporta de increment dels mecanismes burocràtics que massa sovint entorpeixen les decisions polítiques, que el ciutadà exigeix amb tot el dret. Tot això provoca que la participació dels ciutadans en la presa de decisions, que la mateixa democràcia hauria de fomentar i facilitar cada dia és més escassa.

En conseqüència, si és precisament la participació de la ciutadania en els processos democràtics el fet que dóna legitimitat a les decisions preses pels nostres governants, potser hauríem de qüestionar-nos si la resposta ha de ser sempre afirmativa. Quan les decisions es prenen sense aquesta intervenció de la sobirania popular i molt sovint les disposicions preses pel govern són lesives pels interessos de la majoria, fins on han de conservar el caràcter vinculant? És lícit prendre mesures per afavorir els interessos d’una minoria que ens ha conduit a una situació de penúria i de dificultats en alguns caos d’extrema necessitat?

Tot apunta a que el model d’Estat del Benestar, tan fortament arrelat a una part del nostre Continent en els darrers anys, ha de ser objecte d’importants transformacions que permetin que el sistema democràtic preservi la legitimitat. Un d’aquests canvis possibles hauria de passar per la descentralització de l’administració i que la fes més eficient. Un continu traspàs de competències cap a d’altres administracions – autonòmica i local – que han de tenir més protagonisme que el que avui disposen. Simplement es tracta que l’administració es torni més propera al ciutadà i, per tant més eficaç. Aquestes mesures, a les que caldria afegir propostes i decisions en benefici de la majoria, no només donarien la legitimitat necessària al govern, també ajudarien a recobrar la confiança i la credibilitat en una de les activitats més útil pel conjunt de la humanitat:la política.

A banda però, de la crisi de representativitat democràtica, de la manca de participació, etc., el que particularment em sembla més preocupant és un creixent traspàs a mans privades d’aspectes d’ordre públic, com suposen la privatització de serveis i empreses públiques. La retallada de salaris, la més que probable modificació dels requisits per accedir a la jubilació, els diners per a l’escola privada quan la pública pateix greus mancances...Però l’exemple més paradigmàtic d’aquesta privatització d’uns serveis públics, en benefici d’interessos privats, és la sanitat. Correm el perill del desmantellament del sistema sanitari públic –el copagament seria la primera mesura – que suposaria, en gran mesura, l’esmicolament del dret a la salut, que és un dels més avançats que tenim a casa nostra.