“El 18 de juliol de 1936 va esclatar la guerra. Molts no ho van saber fins el dia 19, ja que era diumenge i havien anat a “fer-la” a la Conca o a Sant Pol. En saber-se la notícia, la gent tornà a casa atemorida. Van ser uns temps terribles per a tothom”.
Així ho recorda l’Anna Vicens en el seu magnífic documental Viure el passat.

Efectivament, llevat d’alguns guixolencs ben connectats en el món polític i sindical -com va ser el cas d’en Francesc Isgleas- els guixolencs fins al migdia del diumenge no se’n van assabentar.
L’ Ignasi de Blas, ferroviari i president dels Joves d’A C recordava que els trens havien funcionat amb tota normalitat durant el matí del diumenge, amb vagons plens de gironins que venien a banyar-se, com de costum, a Sant Pol I a Sant Feliu.


Com molt bé diu l’Anna, havia començat un cosa terrible: la guerra. L’alçament o pronunciament dels militars contra la República, amb el suport dels feixistes i de la dreta monàrquica, financera i religiosa més conservadora, de fet s’havia iniciat el dia 17 a Melilla. I ho havia fet amb tanta violència que ja revelava el que succeiria els dies i anys immediats.
Aquell cop d’Estat significava un trencament de la via democràtica iniciada a les urnes el 1931 i revalidada, per última vegada, el 16 de febrer de 1936 amb el suport electoral de la CNT.
El fracàs parcial del alzamiento militar va provocar la Guerra Civil.

Causes

Per què s’iniciava aquell sofriment inimaginable ? La tarda del diumenge 19 de juliol la població gaxona no podia ni tan sols sospitar quina seria la durada i la intensitat d’aquella agressivitat. Per què tanta crueltat, per part dels sollevats, des del primer dia?
La por? La por a les reformes liberals de la república? La por a perdre unes situacions de poder i de privilegi? “La violència neix de la por” (A. Beevor, historiador de la Guerra Civil).

La complexitat de les causes estructurals de la Guerra Civil, que venien de molt lluny, és molt difícil de resumir-la en unes poques línees.
Però penso que val la pena insistir una vegada més que la conspiració de la dreta -Església inclosa- contra l’Estat democràtic es començà a preparar l’endemà mateix de ser proclamada la República, el 1931. Ho han deixat escrit els mateixos monàrquics.
L’amic Joan Soler, en Conet, em va recomanar que llegís el llibre de memòries d’un monàrquic, Juan Antonio Ansaldo -Mémoires d’un monarchiste espagnol (1931-1952). Mónaco. Edtions du Rocher, 1953- que ell mateix em va proporcionar. I així, Ansaldo ho explica fil per randa.

Maquinació que, és clar, s’intensificà a partir de les eleccions del 16 de febrer de 1936.
Malauradament, la violència tenia un paper bàsic en la vida social, i no únicament al nostre país. “La Segona República era un règim democràtic i legítim, en els anys d’ascens dels feixisme a Europa, quan molts, tant a la dreta com a l’esquerra, propugnaven i practicaven la violència.
Però sense la insurrecció militar de juliol de 1936 no hi hauria hagut ni guerra civil ni l’explosió de violència que significà un salt qualitatiu i quantitatiu no comparable als desordres anteriors”.

Avui


Una vegada més l’actual revisionisme neofranquista intenta justificar la insurrecció militar i de la dreta civil i religiosa més reaccionària com un intent per aturar una imaginada revolució comunista i social. La por de la revolució russa de 1917 els feia –i fa- inventar falses subversions en qualsevol proposta republicana de reforma liberal. Avui alguns tertulians de televisió, periodistes de ploma fina ben pagada, professors de literatura i algun historiador tornen -com s’ha fet sempre- a atribuir la responsabilitat de la guerra “provocada” a la República.

Aquesta vella i falsa justificació del cop d’Estat ja la desfeia un ganxó d’adopció i protagonista dels fets del dia 19 i 20 de juliol a Barcelona. El nostre amic Joan Sans i Sicart (1915-2007), en el seu darrer llibre - El dia de les sirenes. El triomf del 19 de juliol de 1936- diu: “s’ha posat de moda equiparar el cop militar i feixista amb la revolució protagonitzada pels anarquistes. Aquesta escandalosa tergiversació de la història comesa pels qui pretenen justificar allò que és injustificable, no pot ser admesa de cap manera”.
En Joan Sans era un testimoni de primeríssima mà i una persona que es va dedicar després a estudiar les causes dels fets històrics.

Un altre historiador conegut nostre –biògraf, amb Felip Calvet, de Josep Irla- Josep M. Roig, diu que “correspon als historiadors, des de la distància, interpretar els documents des d’una visió global (naturalesa de l’aixecament militar, problemes conjunturals i estructurals, econòmics, internacionals, desequilibris socials i regionals...)”.
I, com hem apuntat abans, la majoria d’historiadors de la Guerra Civil convenen a afirmar que els militars i els que els donaven suport es van aixecar contra la democràcia. I que feia anys que ho preparaven.

Per això, amb l’ historiador Josep Fontana penso que res no justificava la violència blava de l’estiu de 1936, que va esdevenir “ el crim col·lectiu més gran de la història d’Espanya: un crim contra la humanitat que no té amnistia ni perdó” (“Julio de 1936”, a Público 29.06.2010).