Ahir, onze de setembre i com de costum, vaig ser present a l’ofrena floral al President Josep Irla i Bosch. Vaig fer cap a casa, amb la satisfacció d’haver escoltat—ja seria hora—el deute que tenim amb aquesta persona. Un lloc més digne on reposin les seves restes. Ara, dintre de pocs dies, si no vaig errat penso que és el dia dinou, es compliran cinquanta anys del seu traspàs. Jo en tenia vint-i-un, quan el seu nebot, en Llibert Turalles i Irla, fill d’una germana seva, va venir a la taverna dels meus avis per dir-li al pare: “ Pere, en Pepitu és mort”. Ja no era President, feia alguns anys que per mor de la seva precària salut, havia delegat la més alta representació política en la persona d’en Josep Tarradellas. Anys més tard, recuperada la democràcia i les llibertats, vaig formar part, en representació del PSUC, de la comissió que va encarregar-se del trasllat de les despulles des del municipi de Saint Raphael fins a Sant Feliu.



De la vida pública, de l’activitat política del President no en faré menció, ara ja és coneguda. Jo només n’explicaré un fet que penso ens mostra la seva qualitat humana. La setmana passada va morir en Ricard Martell, persona ben coneguda que va treballar de calafat a l’escar dels germans Carré. Els seu pare i el seu oncle, originaris d’Andorra, de la parròquia de Canillo, no podria precisar-ne l’any, varen emigrar des d’aquelles terres cap a Sant Feliu. Andorra, no era el país que ara coneixem, on sembla que tothom lliga els “gossos amb llonganisses”, cosa que no és certa. Els dos germans coneguts per en “ Cisco i en Pep Dorra”, persones de terra endins, varen acabar fent la feina de pescadors. Quan era mal temps en mar aprofitaven per fer algun jornal en la càrrega i descàrrega dels vapors atracats en el moll. En Josep Irla fou consignatari de vaixells. Recordo que un dia parlant amb en Ricard, i no ser per quin motiu, vàrem mencionar el nom d’en Josep Irla, i va fer-me el següent comentari. Saps que vaig sentir-li dir al pare, parlant amb la mare, en una ocasió, en referència al futur President?: “ Noia, en Pepitu és una bona persona”. Pel que sembla la família passava el que podrien dir-ne un “ mal moment “ i l’Irla ( que també així era popularment conegut), els va donar un cop de mà.

“ El President de l’exili”, fins no fa massa temps el gran desconegut, ( en quantes ocasions es passa de Companys a Tarradelles ) va mantenir la presidència del Govern de Catalunya en els moments més difícils i compromesos, prenent el relleu de l’afusellat President Companys, des de l’any 1940 fins al 1954,. Un exercici de responsabilitat i també de valentia personal que es mereix el reconeixement del poble de Catalunya.

+++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++

L’onze de setembre és una data farcida de fets importants. L’any 1973, a Xile, el cop militar contra el govern que presidia Salvador Allende, que fou assassinat pels colpistes. Tota la barbàrie i el pitjor del que és capaç la condició humana es va estendre per aquell país. Milers de persones massacrades i torturades en nom de “ l’ordre”. Un cop d’Estat instigat i finançat des de la pròpia ambaixada dels Estats Units, dirigit pel mateix secretari d’Estat, el mal recordat Henry Kissinger, en defensa dels interessos de la multinacional americana del coure. ( Obro parèntesi per recordar la vergonyant concessió a Kissinger del premi Nobel de la Pau).

Aquest fet, em condueix a fer una reflexió sobre el que avui està passant a Veneçuela i Bolívia. No entraré en avaluar si la política de Chávez i de Morales, conté bona quantitat de populisme i demagògia. Penso que hauríem de fer l’esforç de situar-nos en una altra realitat política, social i econòmica. No podem analitzar des d’una perspectiva europea la situació en aquells dos països. Dues nacions, que fins no fa gaire estaven sotmeses a unes dictadures i que ara, amb totes les mancances que amb seguretat hi podrem trobar, viuen un procés de canvi. A Veneçuela, el nou govern ha plantat cara a les grans empreses transnacionals. El discurs de Chávez, al meu entendre, és just i es correspon amb la defensa dels interessos del poble. Nosaltres tenim el petroli però no disposem de les infrastructures indispensables per fer-ne l’extracció. Parlem-ne i acordem un tracte just i no com fins fa poc, que els beneficis han estat només per una minoria i no han revertit en la millora de les condicions de vida del conjunt de la població. No puc saber, fins a quin punt aquest discurs es fa des del rigor i el compromís i no negaré la possibilitat que es tracti d’un altre engany i que els diners es reparteixin d’altre manera i no ajudin a l’esmentada millora. Però, si que hi ha un fet, que em porta a pensar que aquesta vegada, la cosa va de veres: La campanya mediàtica contra Chávez em fa reflexionar. Des dels mitjans es maltractat fins a límits que no puc deixar de pensar que tenen una finalitat concreta: preparar a la opinió pública per “justificar” qualsevol acció que tendeixi a acabar amb el seu govern. Només cal sentir els comentaris en contra d’aquest governant. Tan sols en contades ocasions podem escoltar alguna veu, que ens recorda l’espoli del que eren objecte aquests països dels seus recursos naturals per part de les grans empreses, d’entre elles algunes d’espanyoles
.
A Bolívia, cal afegir-hi un aspecte social i econòmic important. Evo Morales, té un problema d’ordre intern. Els departaments del sud, són els que disposen dels recursos naturals, en particular els jaciments de gas i els terratinents i les oligarquies que sempre han detentat el poder, s’oposen a una nova política de redistribució d’aquests bens. Fins al punt, que els governadors, defensant els interessos d’aquesta minoria, amenacen al govern amb la secessió, en separar-se. Quatre són aquestes províncies, en les que també en les darreres eleccions va guanyar la candidatura d’Evo Morales. Aquest és el respecte a la voluntat popular que mostren els governants d’aquests territoris. El govern compta amb l’ampli suport de la gent dels departaments de l’altiplà andí, on malviuen, des de sempre els nadius d’aquelles terres. Aquestes persones, veuen en el President Morales, la possibilitat d’un vida millor, només que sigui per poder viure amb un mínim de dignitat. No es tracta d’una qüestió de grans plantejaments polítics sinó d’un afer de subsistència, de tenir el tracte just que mereix tota persona.

A l’Amèrica llatina, han nascut uns moviments polítics, que qüestionen les situacions injustes que endèmicament han patit aquelles terres. A Bolívia, Equador, Veneçuela, Brasil, Guatemala,( i no oblidem que tot aquests nous governs, han estat lliurament i democràticament escollits), hi ha la voluntat d’endegar des de posicionaments polítics diferents—no és el mateix Lula que Morales—mesures que totes tendeixen a poder-se autogovernar sense la ingerència d’altres països. Aquesta voluntat, representa una pèrdua de poder econòmic i també polític per les famílies nacionals d’una banda i dels interessos transnacionals de l’altre, dues parts estretament lligades amb interessos compartits. Ara, a Bolívia, la reacció d’aquestes forces es manifesta amb la manca de respecte a l’ordre constitucional i amb la mobilització “popular” en els carrers. Qui impulsa a joves, en casos fins i tot nens, a manifestar-se en contra del govern legalment escollit. D’on surten els recursos per mantenir i incrementar si cal aquestes agitacions? Des d’on és dóna suport polític, mediàtic i econòmic?
La subversió política i en certs casos la intervenció militar dels Estats Units, han estat continuats en el temps. Des de la invasió els anys cinquanta de Guatemala pels marines, derrocant per la força de les armes un govern—el de Jacobo Arbenz—legalment constituït, en defensa dels interessos de la United Fruit Corporation, passant pel suport polític en la mateixa ONU, als més grans lliberticides que han patit les poblacions d’Amèrica del Sud, l’administració dels Estats Units ha fet bona aquella frase d’un dels seus presidents, el senyor James Monroe: “ Amèrica pels americans” va pronunciar aquest president, oblidant-se d’afegir-hi, que el que realment volia dir era que tot el continent havia de ser “propietat” de l’administració dels Estats Units. Videla a l’Argentina i Pinochet a Xile, són les mostres més evidents de quina ha estat la política del govern USA, respecte de l’Amèrica llatina en aquests darrers anys. Voleu dir doncs, que no vaig del tot equivocat quan penso que l’administració dels Estats Units, quelcom té a veure amb el que està succeint a Bolívia i Veneçuela? D’exemples no en falten. I anant més enrere, la farsa del Maine al port de l’Havana?

Segurament que l’anàlisi té moltes mancances i hauria de ser fet també des d’altres perspectives i factors de més complexitat. No sóc politòleg i, per tant no tinc la capacitat necessària per fer un treball d’aquesta diversitat. Però si,-- i perdoneu-me la immodèstia--, penso que “hi toco”, la història més recent em permet fer aquesta asseveració.