Fa un parell de setmanes, el senyor Martí—lamento no recordar-ne el nom—president de la secció de filologia de l’Institut d’Estudis Catalans, va fer unes primeres declaracions en les que denunciava les mancances de correcció en l’ús de la llengua, per part de la majoria dels professionals dels medis audiovisuals públics de casa nostra. Apuntava la possibilitat de sancions en el cas d’excessos en la mala utilització de l’idioma, per part dels que ell deia, tenien l’obligació d’esmerçar-se en emprar amb la màxima pulcritud la nostra parla.
Deia, i jo ja hi estic d’acord, que les persones que tenen la responsabilitat de comunicació en els medis públics, han de procurar fer també una feina en defensa de la millora en l’ús del català. És del tot cert, que en ocasions massa sovintejades, podem escoltar veritables “ sacrilegis lingüístics” que els responsables del Consell Audiovisual de Catalunya, haurien de recollir per tal de prendre les mesures corresponents per millorar aquesta situació i no només en el vocabulari, que de vegades fa sentir vergonya aliena, sinó també en l’estructura del llenguatge. En posaré dos exemples que es repeteixen de manera continuada. Estem perdent el diferent ús que hem de fer entre el “ tenir” i “l ‘haver “. Avui, tenim que anar a casa de l’àvia a dinar, equivalència de la frase en castellà, quan correctament hauríem de dir que “ hem d’anar “. El verb tenir, en català, té sempre el significat de pertinença, mai d’obligatorietat, imperatiu: tenir diners, por, fred.......Per assenyalar deure, imposició, ens cal emprar el verb haver: hem d’anar a signar els papers, hem de ser respectuosos amb el mestre....
Una altra distinció que fem els catalans, també tendeix a desaparèixer: el tastar i el provar. Aquesta societat de l’abundor ens ha portat a parlar cada dia més sobre qüestions que tenen a veure amb el menjar. Quantes converses no encetem mencionant el que hem menjat o el repàs que tenim previst fer?” Podem” i de fet així cal dir-ho, anar amb bicicleta o fer el cim d’una muntanya, però si un amic ens convida a fer un àpat, haurà de dir-nos, “tasta” aquesta menja que he cuinat a veure si la trobes bona. Cada vegada provem més i tastem menys.

Pel que tinc entès, el senyor Martí, ha matisat el tema de les sancions. Quina mesura feríem servir per quantificar les faltes? Quines “penes” es posarien i a qui correspondria decidir-les? De cap de les maneres “castigar” per no parlar amb correcció una llengua. Nosaltres, els catalanoparlants, dissortadament en sabem “ un niu “ sobre les imposicions en temes de l’idioma. Si, que al meu parer, quan una persona vol accedir a un lloc de treball en els mitjans públics audiovisuals, caldria exigir-li un bon coneixement del català. Sempre les mesures “ a priori “.

No hi ha ni la més petita intenció alliçonadora en el que acabo d’escriure. Tot just faig menció d’un fet objectiu que qualsevol el pot viure cada dia. D’altra banda, seria presumptuós i fins i tot estúpid que volgués donar lliçons gramaticals d’una llengua que vaig aprendre a parlar a casa i que em va ser negada l’aprenentatge a l’escola. Més endavant, quan el meu pare va tornar a casa, després de l’exili, va ensenyar-me a escriure el que bonament va poder, si tenim en compte que ell tampoc havia fet l’escola en català, però havia llegit i la memòria visual ajuda i molt. A la taverna de Can Peric, durant el període de vacances i mentre el pare anava servint gots de vi, un remenat ( carajillo ), una “ mostra “ de cigarretes ( quatre Ideales al preu d’una pesseta), una barreja de conyac, anís o valls ( cassalla ).........jo anava aprenent les primeres lliçons de català.Gràcies pare!!