Que el món del futbol es troba en fallida no és notícia. Ja no només els equips de divisions modestes, també formacions de primera línia no tenen un duro. Per posar un exemple: el València es veu amb l’obligació de mal vendre els seus millor jugadors per poder fer front als deutes que l’escanyen. Més a prop de casa, el Girona no tenia ni per pagar els salaris dels jugadors que no oblidem són treballadors per compte d’una societat mercantil. Curiosament i com per art d’encanteri han aparegut més d’un milió d’euros que, en principi, han aturat la fallida i el “càstig” que aquesta insolvència econòmica comporta: la pèrdua de categoria i el descens a competicions d’inferior rang. Fins a la conversió dels clubs en societats anònimes – si no recordo malament el Barça, Madrid, Bilbao i Osasuna en varen quedar exclosos - els seus dirigents no eren responsables de res. Val a dir que malgrat aquesta mesura, que en teoria havia de garantir la bona administració dels diners, fins avui, que jo sàpiga, a cap president se li han exigit els comptes clars. En algun cas han plegat i aquí pau i després glòria.

Hom podria dir que retribuint als jugadors els salaris pactats, saldant les factures amb els proveïdors i complint amb les despeses pròpies de l’activitat d’una entitat esportiva els dirigents dels clubs de futbol acompleixen llurs deures. Sense oblidar l’obligació que tenen d’administrar els diners amb honestedat i honradesa, cosa que no sempre és així. De casos d’opacitat en el maneig de les virolles –i sóc benèvol en el qualificatiu – en trobaríem un bon nombre. Quants candidats han arribat a la presidència, comprometent-se a posar els comptes en clar i una vegada arribats al càrrec s’han oblidat de la promesa?

El mateix passa a Anglaterra i a Itàlia. Caldria preguntar-se doncs, com és possible, si aparentment és una activitat ruïnosa, aquest afany per accedir a la direcció dels més coneguts i afamats clubs. Una mostra l’hem tinguda amb les darreres eleccions de can Barça. D’una banda la televisió, la publicitat i les apostes, amb la quantitat de diners que s’hi manegen. Seria agosarat pensar que en algunes ocasions, aquest tragí de quantitats milionàries tingués com a objectiu final posar en net diners de dubtosa procedència?. La majoria de persones que en els darrers anys han presidit els clubs de futbol han estat i són en bona mesura encara personatges que provenen del sector immobiliari. Fixem-nos que a Anglaterra, els més coneguts clubs es troben en mans de nous multimilionaris vinguts de l’antiga Unió Soviètica i que se’ls passen cada dos per tres entre ells mateixos. La promoció social que representa presidir una directiva –fins i tot ser-ne un membre – no és de poca importància, ans el contrari, permet la relació amb els més importants prohoms del món del negoci. Participació i no només dels representants dels jugadors en els fitxatges i acords comercials amb dirigents polítics d’algun país, conegut internacionalment per la manca de respecte dels drets humans, quan alhora el club que presideixes s’honora portant a la samarreta la sigla d’un organisme cultural depenent de l’ONU, també ho hem vist.

És innegable que la corrupció ha arribat al món del futbol. La compravenda de partits a la segona divisió – i perquè no també a la primera? – amb intermediaris que compren la voluntat d’algun jugador és un tema que ve de lluny, de fa uns quants anys. Alterar el resultat d’un partit de futbol hauria de ser considerat com un delicte d’estafa pel sistema de les travesses i les apostes i un frau als aficionats. De investigacions que han acabat sense esclarir, en un calaix de la federació, tantes com vulgueu. Fins al mes de desembre d’aquest any no tindran la consideració de delictius aquests comportaments hi així seran contemplats en el Codi Penal. Cal una nova llei de l’esport i que les federacions depenguin directament de la Secretaria de l’Esport.

Però l’estafa i el frau no el pateixen només les persones que juguen a les travesses, les apostes esportives i els aficionats amb l’engany del resultat final del matx. També el conjunt de la ciutadania som víctimes de comportaments fraudulents per part de la majoria de les persones que dirigeixen els equips de futbol. De les nostres butxaques també se’ns rapinyen uns diners, però per altres camins. Em caldrà posar un exemple per a millor fer-me entendre. El dia 19 de febrer d’aquest any, la comissió delegada d’economia del Barça, presidida pel senyor Sala Martín, va acordar que en els pròxims dies el club liquidaria l’últim deute que tenia amb hisenda ( que som tots ). El deute pujava ( potser encara puja? Ignoro si ha estat satisfet) 35.699.000 euros, import resultant de les actes que li van ser presentades al club per part de l’Hisenda pública, per les liquidacions d’impostos entre el 1996 i el 1999. Tot degut a que el club – amb el coneixement dels jugadors afectats – pagava part dels salaris d’alguns d’ells a través de societats que gestionaven els drets d’imatge i que tenien una fiscalitat més baixa.
Heus ací, la honradesa no només de la direcció del club, sinó també d’alguns jugadors que no són mereixedors dels elogis i aclamacions desmesurades que sovint els hi rendim. He posat el model del Barça, per la simple raó que en tinc les dades, que van ser publicades a la premsa de l’endemà. Són centenars els milions d’euros el que els clubs de primera i segona divisió A ( les lligues professionals) deuen a la seguretat social i a Hisenda i per tant a la ciutadania. I no passa res, fins que – i com m’agradaria equivocar-me – la situació sigui insostenible i es rescabalin els deutes amb diners públics. De més verdes en maduren. Són intocables les societats anònimes esportives? Per quina raó, gaudeixen d’un tracte preferent respecte d’una empresa, que és el que jurídicament són? La resposta a aquesta qüestió ja són figues d’un altre paner i hauria de ser tractada llargament. Ja n’hi ha prou per avui.