“Com era la Costa Brava, abans de dir-se’n?, es preguntava retòricament Gaziel. Certament, hi hagué un abans i un després, però la franja del litoral gironí es mantingué absolutament verge i brava fins que va acabar la primera guerra mundial.
Abans –continua Gaziel- encara ningú no podia ni sospitar que se’n diria així, tot i que ja existia, és clar.
I ara ja hem celebrat que fa cent anys que la Costa Brava es diu així, cal fer-ne breument memòria.

El topònim Costa Brava: l’autor, el difusor i l’estudiosa

Acabem de celebrar el centenari del bateig –la paraula “invent” seria excessiva- de la riba marítima gironina, la franja que va de la Tordera i Blanes a Portbou i Banyuls. Ja se sap, però, que això dels límits no és mai una cosa massa estricta, i que el nostre ribatge marítim engloba paisatges molt diversos. Però el topònim va fer fortuna. El qualificatiu “brava”, com a adjectiu aplicat a la costa mallorquina, ja l’havia utilitzat el famós poeta mossèn Miquel Costa i Llobera. Però Ferran Agulló i Vidal va batejar, des de Sant Feliu –n’és la versió més digna de crèdit-, amb voluntat que l’expressió Costa Brava designés expressament el litoral gironí.

Ferran Agulló

Com se sap, el baptista -i padrí alhora- de la feliç denominació, encara que va néixer a Girona, tenia Sant Feliu de Guíxols com la seva “pàtria adoptiva”. Quan el 12 de setembre de 1908 el periodista publicava en La Veu de Catalunya l’article “Costa Brava”, amb tota seguretat estava evocant la magnífica costa de penyalars i caletes pedregoses, abrupta i feréstega, que s’albira encara avui des de dalt de l’ermita de Sant Elm, mirant cap a Tossa.
I encara, pels volts de 1910, Ferran Agulló continuava lloant des del mateix periòdic barceloní el paisatge i les coses del mar d’aquesta riba meravellosa. La raó de l’entusiasme que hi tenia el trobo quan, anys més tard, escrivia al setmanari ganxó L’Avi Muné:

“La meva àvia era feliuenca; portava dos cognoms ben de la terra: es deia Mercè Calsada i Beyà. Fugint de Barcelona amb el seu marit Ferran -sergent de carrabiners, hi afegeixo jo- va infantar en la travessia: el meu pare va néixer en el mar, i fou batejat en aquesta parròquia com l’heroi de la novel·la d’en Patxot”. [...].
(Las ruinas de mi convento. Ortiz de la Vega, [pseudònim de Ferran Patxot.], 1851).

“A penes, en una de les llargues caminades i temporades estiuenques passades amb la meva família de Sant Feliu de Guíxols, que tinc com a pàtria adoptiva, el meu pare posà a les meves mans La ruinas de mi convento. [...]. L’efecte que en mi produí la lectura de las Las ruinas de mi convento tant per coincidència amb la naixença de l’heroi amb la del meu pare, com per llegir-lo en els llocs on transcorregueren les més belles escenes de la novel·la, és cosa de no dir”.
“En el camí –[avui desaparegut, 1927 és l’any en què Agulló publicà l’article “Records” a l’extraordinari de Festa Major de L’Avi Muné]- que anava de l’Era de Tetuan, fins sota l’Ermita de Sant Elm, que jo anomenava el “caminet dels alocs”; a l’ombra dels plàtans gegants que vora la Riera, al Passeig de Mar, ombrejaven les típiques arcades avui renovades de casa Llagostera, on l’heroi d’Ortiz de la Vega demorava al venir a Sant Feliu, llegia i rellegia pàgines romàntiques, que encara recordo avui amb delectança. Amb el llibre a la mà, alternant la lectura amb la contemplació de les meravelles de la nostra costa [...]”.

En aquestes anades i vingudes a peu, arran de mar, per caminets de ronda avui desapareguts, entre el racó de Garbí i l’ermita encimbellada al puig del Castellar, és fàcil d’endevinar que Ferran Agulló “intuís” l’apel·latiu que ha quedat escrit en el monòlit erigit davant la capella de Sant Elm.

Podria encara adduir altres raons per atribuir a Sant Feliu de Guíxols la pila o font baptismal d’un nom que comptà amb la important difusió que en va fer un altre il·lustre guixolenc: Jaume Marill, iniciador dels cèlebres Viatges Blaus, dels quals potser parlaré un altre dia.

Yvette Barbaza

I si hi va haver un guixolenc que, des de Barcelona, va donar a conèixer arreu de Catalunya l’expressió Costa Brava, com a denominació d’origen, també hi hagué qui –anys més tard- en va fer un estudi rigorós: la geògrafa francesa Yvette Barbaza que -per l’atzar- ens ha deixat en plena celebració del Centenari del paisatge humà, objecte del seu estudi i de la seva estimació. La científica va pressentir la fragilitat de la bellesa d’aquest tros de ribera mediterrània. L’autora del magnífic llibre El paisatge de la Costa Brava (1966, 1988), al final de la seva llarga vida havia de lamentar, decebuda, la transformació que havia experimentat el litoral gironí a causa del turisme. N’havia profetitzat la desaparició d’un bona part. Per això havia proposat que l’administració acotés uns espais destinats a fer-ne parcs naturals. Una visió que, molts anys abans, havien tingut uns prohoms (Rafael Patxot, Josep Palahí, etc.) del món cultural de Sant Feliu. De res no va servir. Ningú no els va fer cas.
I Barbaza morí amb aquesta decepció.