Amb un cop de telèfon al senyor Rajoy, el president del Govern i el cap de l’oposició acorden una reforma a la nostra Carta Magna. La Constitució, aquesta norma bàsica, que semblava expressament tancada a qualsevol canvi, intocable i irreformable – decisió que podia representar inclús una certa perillositat al dir dels dos partits majoritaris - serà modificada de manera expressa i amb una celeritat que desdiu l’esperit democràtic dels que han decidit la modificació.

Un acord que no ha vingut des de les institucions democràtiques europees, sinó d’entitats externes com és el BCE i dels interessos especulatius, que han imposat els seus criteris al govern, i tindrem una Constitució que no serà altra cosa que un contracte mercantil al servei dels mercats, en contra de l’Estat social i democràtic que expressa el primer article de la Carta Magna. Una submissió de l’Estat als mercats, en detriment del benestar social. L’agressió més important que hi ha hagut des de la Segona Guerra, que pretén apoderar-se dels recursos públics i que garanteix els interessos dels poderosos per damunt dels drets dels ciutadans. El PSOE i el PP s’han aplegat i claudicat i alhora s’han decidit per unes noves normes, que ens portaran a un creixement del col•lapse econòmic, amb el perill d’una crisi social i política, amb la possibilitat d’enfrontament entre els sotmesos a la precarietat social i els governs que defensen aquesta injustícia.

Establir un sostre per a la despesa pública argumentant que no tenim recursos és una mentida, així tal com raja!!. S’hauria d’invertir en la cohesió social, en educació, salut, defensa del medi ambient, incentivació de les energies alternatives des de les administracions públiques...Mesures que incrementarien l’acció econòmica i l’activació de llocs de treball. Els recursos econòmics necessaris per aquestes polítiques hi són. Establir una nova política fiscal més justa, en la que els que més disposen més han de contribuir a l’erari públic, controlar l’evasió fiscal que fan les grans empreses, reimposició de l’impost sobre el patrimoni de les grans fortunes – tractem de quantitats de mils de milions d’euros - fornirien l’estat de disponibilitats financeres que li permetrien ser l’impulsor de polítiques de contingut social que tan necessitem. Caldria també una millor utilització dels cabals públics, no prenen decisions mancades de sentit, que no fan més que malversar els diners. Aeròdroms que no s’utilitzen, vies ferroviàries que no milloren el transport públic (AVE) i carreteres que no serveixen a les necessitats reals. Una forta reducció de les despeses militars, sense oblidar el control de la corrupció, que tan greu és en el nostre país.

Una reforma que reforçarà la centralització de l’Estat, amb la conseqüent pèrdua del reconeixement de les diferents nacionalitats. Que despullarà les autonomies del poder polític que han de tenir i que situarà els nostres ajuntaments en una pitjor posició que la que ja estan passant, des de tants anys esperant una nova llei d’hisendes locals, que ja poden assegurar que ara la tenen més llunyana que mai.. És fals el discurs que les autonomies són responsables del dèficit públic, tot i reconeixent que la mala administració d’algunes - degut sobretot a la corrupció dels càrrecs polítics – han gestionat indegudament els diners. El gran malgastador ha sigut l’administració central, amb la submissió als interessos dels bancs i les entitats de crèdit, fent-los entrega de quantitats de diners públics sense cap mena de control. Caixes d’estalvi en fallida, per la mala administració dels seus responsables, que no n’han hagut de respondre de llurs responsabilitats i de vegades d’indeguts guanys personals. Entitats financeres que han sigut sanejades amb cabals públics i que han sigut absorbides per la gran banca. El deute que tenim és majorment del sector privat i amb la reforma constitucional s’anirà estrenyent el deute públic ( el control pressupostari) i així l’Estat acabarà d’assumir el deute privat, socialitzant fins on calgui. Els neoliberals ja saben bé prou que el “Papà Estat” no és tan dolent. La reforma de l’article 135, impossibilita la lliure disposició que haurien de tenir els nostres representants per poder decidir polítiques públiques en benefici dels ciutadans i prima els interessos econòmics dels poderosos. Quan paguem l’IVA, els impostos...aquests diners iran directament a pagar el deute i els interessos i si sobra algun diner...Satisfer l’especulació d’uns lladres que en bona mesura són els mateixos que es neguen a contribuir i a pagar els impostos que l’Estat hauria d’exigir-los.

No vull estendrem més, ho faré més endavant. Aquesta reforma només possibilitarà una única política econòmica, inclús en el cas que les forces progressistes i d’esquerres arribessin a governar. Un nou canvi constitucional no seria possible, ja que no comptaria amb el suport de les forces conservadores. Què ha fet el PSOE? Donar el vist i plau a la dreta i convertit en no res el contingut social del nostre estat de dret.