Les pensions en perill de fallida? Realisme? NO. Simplement regressió. Argumentar només en nom de l’evolució de els relacions entre els “actius i “passius” en relació del creixement de l’esperança de vida, per augmentar l’edat legal de jubilació i l’obligació mínima de cotització és inacceptable. Es tracta d’una mesura basada només en la vessant econòmica.

Però l’economia hem de contemplar-la també des de la dimensió social. Posem un exemple: el cost social de l’atur o del treball estressant no figura en els llibres de comptabilitat de les empreses. El capitalisme – sota la disfressa del liberalisme - ignora aquests factors i carrega en el compte de la col•lectivitat els costos humans, socials i ecològics.

Primera reflexió: hem de tenir en compte la diferència d’esperança de vida segons el nivell social. En el decurs dels darrers vint-i – cinc anys les expectatives de vida han augmentat a l’entorn dels sis anys, però no per a tothom. L’esperança de vida en bona salut cal situar-la prop dels 64 anys, amb una diferència de set anys entre el treballador especialitzat i els quadres superiors. En una societat marcada per aquestes desigualtats com pot dir-se: “ Si vivim més anys no podem deixar de ser actius als 65”. Per als treballadors, la jubilació als 65 anys és un dret bàsic i una garantia.

Segona consideració: la relació entre l’edat de jubilació i l’esperança de vida. Les dificultats afecten negativament l’esperança de vida. Un treballador que perdi la feina als 50 anys, difícilment trobarà una nova ocupació i per tant la qualitat de vida d’aquesta persona quedarà greument afectada. Les desigualtats davant la malaltia i la mortalitat s’han incrementat. La privatització dels serveis públics de salut i les retallades en la despesa social, per tal que la majoria pagui les irresponsabilitats dels especuladors, tenen un gran repercussió sobre els treballadors. I tot just acabem de començar. Una nova figura de la misèria moderna emergeix. El debilitament del sistema de salut pública afectarà principalment aquells que no el poden compensar amb diners, amb una assegurança privada. Anem pel camí que la majoria siguem tractats de manera proporcional a la nostra capacitat econòmica i aquesta és la millor de les receptes per empitjorar la qualitat de vida i també l’esperança de viure més anys.

Tercera apreciació: la mala consciència empeny els defensors de la ideologia dominant a destacar l’augment de l’esperança de vida i de la millora de les condicions de treball, com si fossin privilegis, quan només són una petita part dels progressos globals. Els privilegis reals són d’un altre ordre. Els grans beneficiaris de la globalització liberal són aquells que precisament ens han portat a una situació de precarietat i de retallada dels drets socials.

Quarta estimació: vint anys en els que el creixement ha sigut d’un 2% anual el que fa un augment d’un 40% de la riquesa nacional. Qui se n’ha beneficiat? La distribució del valor afegit final del treball humà ha caigut en mans del capital. No seria just que la contribució de les rendes del capital aportessin via fiscal, més recursos a l’hisenda pública? Que no es carregués sobre les espatlles de la majoria, els costos d’aquesta crisi.

La qüestió de la jubilació no és un problema només demogràfic. Estem parlant d’un problemàtica estretament lligada la món del treball i la resposta no hauria de ser només “comptable”. Caldria donar un nou sentit al treball, pensar de manera diferent, incentivar la producció de bens i servicis que donessin resposta a les necessitats reals de les persones, primant la qualitat per damunt la productivitat. Un model econòmic pensat només en la competitivitat produeix l’exclussió social, en primer lloc dels que varen començar a treballar més d’hora, que han de feinejar en les pitjors condicions i també amb els salaris més baixos.

Sense negar que el creixement de l’esperança de vida, planteja preguntes a les que cal respondre i no només en la vessant laboral, potser seria el moment de repensar els objectius de la societat i el sentit del treball en el marc d’una societat sensible a les veritables necessitats de les persones.

L’ultra liberalisme ja existia abans de les lleis socials conquerides amb llàgrimes i sang. A mitjans del segle XIX la setmana laboral era de 72 hores i l’esperança de vida dels treballadors fregava els quaranta anys. Els diumenges era el dia de la “caritat”, que les “bones ànimes” donaven en un món sense ànima. No cal anar tan lluny: a principis dels vuitanta, vaig treballar-ne durant un any i mig, 75 hores a la setmana.