S’explica—i si no és cert, vindria d’allò millor aplicar aquella dita de “ si non e vero e......”—que un conegut ganxó, propietari d’una empresa surera, va veure la conveniència de fer-se fer unes targetes de visita. Amb aquest propòsit va decidir anar a l’impremta del senyor Octavi Viader, a la rambla d’Antoni Vidal, indret en aquella època—estic parlant dels anys vint—també conegut com a carrer dels A®bres. El nostre protagonista—a qui posarem de nom Josep—va ser atès pel propi senyor Viader, donada la coneixença que es tenien.En acabar la deguda salutació i d’haver mantingut la protocol•lària xerrada que s’acostumava a establir—de presses no n’hi havien-- en Josep, va fer-li avinent al senyor Viader el motiu de llur visita, alhora que li demanava quin cost tindrien les targetes. “ Unes cinc-centes et costarien x pessetes, si en féssim una tirada d’un miler et sortirien a més bon preu i, a partir d’aquesta quantitat podríem anar afinant encara més la cosa. Tu diràs que vols que faci “ li va respondre el llibreter. En Josep, va estar rumiant una bona estona. No sabia que decidir, de fet era la primera vegada que feia un encàrrec com aquell i desconeixia la quantitat que més podria convenir-li. De sobte, els dubtes es varen esvair i va veure amb tota claredat la decisió que li seria més avantatjosa. “ Saps que he pensat amic Octavi ? Com que veig que en la mesura que la demanda creix el preu s’abaixa i tampoc tinc pressa, engega la màquina i no l’aturis, que vagi tirant, fins que em surtin de franc.”

A corre cuita, el passat dia 30 de desembre, el vicepresident per afers econòmics del govern central senyor Solbes, va entregar al govern de la Generalitat, la proposta de finançament. Aquest document tot i millorar l’anterior, no s’ajusta a l’esperit del text estatutari segons la valoració que n’ha fet el nostre govern, estimació compartida pels tres partits que donen suport al nostre executiu. La part catalana de la comissió mixta Estat-Generalitat, entre d’altres mancances, hi troba el perill que segons com s’acabi el model de finançament que es desprèn de la proposta, no disposaríem de la norma que contempla l’Estatut, és a dir no queda garantit l’acompliment de l’anomenada Llei.
El conseller d’Economia ha afegit “ que amb aquest document no pot haver-hi acord “
El moment és extremadament delicat. No ens deixem portar només per la qüestió del finançament, ens hi perdrem. Cert, que sense els doblers que ens pertoquen no podrem millorar la sanitat, l’ensenyament, els serveis a les persones, les infraestructures.....tot el que és imprescindible pel progrés del nostre país. Però el que ha de reclamar el nostre govern i els ciutadans al seu costat, és l’acompliment absolut de l’Estatut, que ja recull una nou finançament, però també altres aspectes polítics no menys importants, encaminats a aprofundir en l’autogovern. Si no fos així, tornaríem a la política del “ peix al cove “, d’anar pidolant i rebre en funció de la conjuntura política del moment. Plantar-nos, exigir l’acompliment d’una llei que inclús va ser acceptada, ( aviat farà tres anys!!) pels mateixos que ara ens posen tota mena d’obstacles. El president del Govern, diu que Catalunya ha sigut la palanca que ha posat en marxa el nou model de finançament de les comunitats autonòmiques, que millorarà els recursos dels diferents territoris, però al mateix temps ens ignora. Vivim en un país—em refereixo a l’Estat—de difícil comprensió. Per un costat tothom s’afegeix a les justes demandes de Catalunya, però de la mateixa manera som maltractats i acusats d’egoistes, insolidaris i en ocasions de males persones. No passarà absolutament res si el nostre govern no signa l’acord de finançament. Sense presses ni acords a la baixa, desestimant proposicions que no s’ajustin al text estatutari i sempre des de la unitat dels partits catalanistes. Personalment estaria d’acord—tot i que la comissió mixta és entre governs—permetre per part catalana la presència de la federació de C. i U. Fa uns anys--no recordo quants—Andalusia i una altra comunitat no varen subscriure el model proposat, però al cap i a la fi no varen rebre menys diners que els que havien acceptat la proposta. Concretament, la comunitat andalusa, en funció d’una “mena d’invent: el deute històric “, va obtenir una important dinerada. No hem de “ baixar del carro”, per dignitat i autoestima hem de mantenir-nos ferms i exigir el que ens corresponen que és ni més ni menys, el respecte al poble de Catalunya; consideració que el govern central i el seu president al capdavant han d’expressar amb l’acompliment de l’Estatut.

Un dels grans plaers de l’escriptura és que permet jugar amb les paraules i també descriure situacions, que un se les fa “ a mida “ i que en el “ món real “ serien quasi inversemblants. Ara, doncs, em permetré la llicència, de fer una comparança entre els dos paràgrafs. Un simple “ divertimento “.

Què pot haver-hi de comú entre les targetes del fabricant i l’Estatut ? L’afer d’en Josep no afectava a ningú més que a ell i a més estirar al senyor Viader, pel fet de ser una de les parts. L’Estatut incumbeix a tota una comunitat, amb més de set milions de persones. Però tenen un factor en comú. En Josep no tenia cap pressa i sembla—i no és tan sols el meu parer— que la millor de les estratègies que pot emprar el nostre govern, és la de no tenir pressa. Si el segon dels documents que ens ha lliurat el govern, és millor que el primer, no anem amb presses. Que el senyor Zapatero posi en marxa l’impremta de la Moncloa i que vagi tirant periòdicament nous documents. Sense cap mena de dubte, arribarà el dia, que un dels escrits, respectarà—ves a saber si potser també millorarà—fil per randa el text de l’Estatut. Llavors serà el moment de dir que si.