Doncs jo estava seguint, sol i amb una cervesa a la mà, força penjat, tot s'ha de dir, el concert dels Love of lesbian, contemplant com cantava i saltava tot aquest jovent incondicional que segueix els Love allà on vagin, i se'm va presentar una antiga companya d'institut que feia temps que no veia, acompanyada d'una seva amiga.

L'amiga també se sentia estranyada allà mig. “Tenim tres vegades l'edat del públic,” va dir. “Tranquil·la,” vaig contestar. “Si busques bé, veuràs gent de totes les edats. I, pel que fa a l'edat mitjana del públic, com a molt els dupliquem els anys. Res de triplicar.”



A més que, com se sol dir, això de l'edat és força força relatiu.


Però la veritat és que, vista la mitjana d'edat, m'havia sorprès que al principi del concert el grup integrés en una seva cançó unes paraules inoblidables que no podien passar desapercebudes a ningú dels meus anys en amunt:



todas las promesas de mi amor se irán contigo,

me olvidarás, me olvidarás,



paraules directament vingudes del 1976, quan tant jo com aquelles dues ja no puc dir noies – què hi farem! - sinó dones érem unes criatures que no havíem fet ni els deu anys. Caram, vaig pensar. I més endavant el líder dels Love encara va fer una referència a l'Orquestra Mondragón i a la manera d'expressar-se de Javier Gurruchaga, i amb això ja vaig començar a lligar caps. Caram... Aquest home se t'està dirigint a tu, perquè Gurruchaga ja són anys vuitanta, això ja són records d'adolescència... I vaig començar a sumar elements. Per començar, la presència física del cantant, aquest antidivisme, aquest constantment deixar clar que “ei, sóc dels vostres, sóc un paio normal i corrent com vosaltres, tinc una filla, vaig dedicar-li aquesta cançó, i la meva mare és aquí i és la meva crítica més exigent”, aquesta desmitificació pop que últimament també gasten els Manel, aquest romanticisme de les lletres, un romanticisme de sí-però-no-no-no-romanticisme-no-però-en-el-fons-sí-realment-sí, un romanticisme falaguer i una mica tronat que els de la meva generació trobàvem a El último de la fila, un grup semblant als Love no només pel nom, el gust per un lèxic una mica rebuscat, la tendència diguem-ne literària de les lletres i l'aspecte físic del cantant, sinó també per aquesta peculiaritat tan nostra de ser inequívocament catalans però cantar i triomfar en espanyol aquí al nostre país, i encara més indicis, com ara buscar la proximitat agenollant-se i acostant-se al públic de baix de l'escenari, o un punteig de la guitarra elèctrica molt d'U2... I llavors li vaig dir a l'amiga de la meva companya: “aquest cantant ha de tenir la nostra edat.”

La té. Passa dels quaranta, com jo. Només una mica més gran – però avui l'envelliment triga més - que l'edat de Manolo García quan l'escoltàvem nosaltres. Res no canvia... Ni canviarà gaire. Aquest matí m'he estat documentant i, segons la meva filla - quinze anys -, pel que li he explicat d'ahir a la nit, el concert va ser com sempre són aquests concerts, com els de Els pets o els de Maldita Nerea, que és el grup que ara mola més, segons m'informa.


Haig de dir que jo sabia poca cosa dels Love of lesbian. Em sonava el nom, perquè és un nom curiós, que a mi em fa pensar en Gabriel Ferrater. I el cas és que va ser un concert ple d'entusiasme públic, “una gran nit pel rock”, va dir algú, després. Molts joves duien samarretes de 1999, l'últim disc del grup. Drets al peu de l'escenari, els fans es movien endavant i endarrere, joves i esvelts com espigues de blat, endavant i endarrere, ballant, i posaven els braços enlaire amb un dit o dos aixecats, i feien fotos amb els mòbils d'última generació i se sabien de cor les cançons i tenien una gran complicitat amb el cantant – ell els deia “macos”, ells li contestaven “guapo!” -, era fins i tot entranyable, encara que, com dic, ell és de la meva generació, i això està molt bé, aquesta comprensió que podem tenir dels més joves quan ens fem grans, si sabem recordar-nos que una vegada vam passar per allà.


La gent, doncs, saltava i cantava, s'abraçaven i cridaven - “ets el puto amo!” -, i ell, Santi Balmes, “espero que passem una nit escandalosament sexy, o romàntica...”, i van començar a sonar temes que tothom es coneixia menys jo, Universos infinitos, Maniobras de escapismo, Segundo asalto... Lletres difícils d'entendre si no et sabies la cançó, però amb unes melodies, uns ritmes i un volum dictatorials, que se t'enduien les cames al ball, malgrat tu mateix, com un avançament de la Festa Major, que a Sant Feliu celebrem just d'aquí una setmana.