Carles Santos i Cabo San Roque han ofert aquest matí a la premsa un avanç de deu minuts de l'espectacle que demà a dos quarts de nou presentaran al Teatre Auditori, Maquinofòbia pianolera.

Encara haig de recuperar-me'n. O sigui: tenim una màquina musical construïda per Cabo San Roque que fa la mida, més o menys, d'un autocar, i que ocupa l'escenari com una quadre escultòric avantguardista. És com si diguéssim un Comelade a escala interplanetària que per comptes de la delicadesa de la joguina comeladiana és capaç de donar la delicadesa – sí senyor, la delicadesa – d'una nau industrial. És a dir que la màquina produeix els sons mecànics del segle XX, del segle passat i per tant incorporat i assimilat, uns sons que no tenen ja res d'estrany i que en canvi tenen molt d'entranyable – tant que ens havien fet patir! -, els sons venerables dels compressors d'aire, els pistons, els mecanismes percutius, clàxons, sirenes, escapaments de vapor, regalims d'aigua com els que encara fan servir les màquines fresadores per refrigerar les peces de metall que treballen...

Els sons industrials del vint s'han conxorxat en una màquina-orquestra-mamut de tubs, motorets i vapors, una mena de peça d'arqueologia predigital dirigida justament des d'un ordinador, una màquina potentíssima, amb totes les virtuts d'un invent del TBO més la Filarmònica de Viena. I enfrontada a aquesta béstia de Cabo San Roque, la béstia del piano de cua domada per Carles Santos.

És un combat descomunal. Si dic que “és l'espectacle del segle”, se'm dirà que faig propaganda fàcil. Admeteu-m'ho almenys en l'accepció literal: l'espectacle del segle XX confrontat amb el gran espectacle del piano, posem, del XIX.

Carles Santos s'asseu al piano i entre tots dos, el piano i ell, es posen a fer música amb la màquina. I la música tira, és bona – de fet, és molt bona -, i el piano comença a maquinitzar-se i la màquina es pianitzar-se i l'espectacle entra en un joc brutal. Repeteixo i aclareixo que no estic exagerant. Com pot fer front el piano a l'animal mecànic? Naturalment per les descàrregues de ritme i de notes ben triades que Santos, un home de setanta anys, li posa a sobre. I la qüestió és: màquina i piano, s'estimen o es barallen?

L'experiència és fascinant, carregada de bellesa i carregada d'audàcia. L'entrada val deu euros. La funció és demà dissabte. En fan una i prou.