Alguns “amics” del facebook m’han demanat el perquè no estic gens d’acord amb les retallades del Govern català. Sóc una persona normal que, com moltes, les pateixo en pròpia carn, i comparteixo el sofriment de les persones del meu entorn. Sense uns coneixements específics d’economia, reconec la complexitat del tema pel seu context global i, per tant, pel poc marge que al govern li queda, entre la pressió d’Europa i la d’Espanya.
Així i tot em sembla que no és correcte insistir tant i només en la “necessitat” de la retallades que proposa el Govern català per tal de reduir el dèficit. Com si volguessin fer-nos creure que existeixen unes raons objectives, tècniques, i que, doncs, no hi ha alternativa possible. Penso que també hi ha unes raons ideològiques i d’interessos de classe que no suren, que es volen disfressar. El pacte de CiU amb el PP, sobre aquest, és molt clar. I si guanyen les eleccions, PP i CiU ens abaixaran les pensions als jubilats. És la darrera mesura o tisorada fàcil que els queda.

No es pot parlar de despesa sense parlar d’ingressos. El dèficit també es pot eixugar, a més a més, a través d e l’augment dels ingressos. Mesura de la qual el Govern no vol sentir-ne parlar. És més fàcil suprimir treballadors de les plantilles de les empreses públiques, interins, eventual o contractats, que no pas rebaixar el sou dels alts directius, assessors, comunicadors i polítics.
Veig, contra el que es va dir, que els càrrecs de confiança augmenten en les institucions, quan havien dit que això aniria al revés. Per què no se suprimeixen diputacions, consells comarcals,...?
“Reduir la despesa pública en temps de greu crisi econòmica és una irresponsabilitat, disminuir la despesa en salut és una injustícia social, retallar la despesa en salut mentre s’elimina part de l’impost de successions és immoral”. És l’opinió d’uns economistes, d’uns entesos que han estudiat el tema.
Abans de començar les “retallades” en salut i educació no s’havien de fer uns estudis i anàlisis exhaustives per detectar on eren les deficiències i resoldre-les per altre vies d’estalvi?
Per què no es grava les rendes i els beneficis del capital financer i dels banquers, responsables de la crisi financera?
La millor manera de reduir el dèficit és augmentar el creixement econòmic i la capacitat adquisitiva de la gent. Això m’ho diu un comerciant de Sant Feliu, que aviat haurà de tancar la botiga. La gent no gasta. No pot. I si baixa el consum i la inversió pública, com es produirà la recuperació econòmica?
Per tant, és clar que hi ha d’haver mesures de racionalització i d’estalvi en la despesa publica, també en la despesa pública social. Però, d’altra banda, s’han d’augmentar els ingressos, s’han d’apujar els impostos a les classes més benestants, i evitar-ne el frau o l’evasió de capital –cosa que, històricament, ha passat durant totes les crisis econòmiques. D’aquest recurs, els polítics no en parlen mai, ni ho faran. Perquè seria reconèixer que ells -i la classe social que representen- han de contribuir més. I això és molt difícil, per no dir impossible.
És més fàcil parlar demagògicament de les petites “trampes” de la gent que està a l’atur, de controlar o suprimir les petites ajudes familiars, la percepció del PERMI... Això, segons la seva opinió és mantenir “vagos”... Això no vol dir que no hi hagi necessitat de fer més controls sobre els probables abusos.
Amb aquesta mesura hi haurà més fractura social.
És la sort del pobre que, a més de ser la víctima d’un sistema que no funciona, el sistema el fa culpable. No té treball, ni casa..., i vol viure!
Quin és el règim de jubilació dels politics?
Tothom té dret a una vida digna -alguns sectaris només el tenen en compte quan parlen de l’avortament-, i per tant, al treball i a l’habitatge.
El cas de Somàlia és revelador. Tots som Somàlia, i ens n’hem de sentir solidaris, sabent que no és la sequera la causa de la fam. Sinó l’especulació que, des d’un llunyà despatx, maquinen unes persones amb els preus dels aliments.