El Consorci del Palau de la Música és una entitat de col•laboració entre les administracions públiques i la participació ciutadana.L’administració de l’edifici i de la sala de concerts és l’activitat principal del Consorci, que esta integrat per la Generalitat, l’Ajuntament de Barcelona, el ministeri de Cultura i l’Orfeó Català en tant que propietari de l’edifici. El Comitè Executiu el presideix la senyora Mariona Carulla i Font, presidenta de l’Orfeó Català.

Rel de l’autoinculpació que Millet i Montull- saquejadors confessos del Palau- van declarar davant del jutge, va obrir-se una investigació judicial, que avui ja porta més d’un any. Les posteriors investigacions han conduit a trobar altres possibles infraccions en la gestió dels diners de l’Orfeó Català- Palau de la Música Catalana. Una providència emesa pel jutge Juli Solaz que fins fa poc instruïa el cas, deguda a les noves diligències a partir de l’evolució del cas i de l’informe de l’Agència Tributària, reclamava totes les parts personades per tal que poguessin manifestar els seus posicionaments. En l’informe, Hisenda, va desvetllar que la constructora Ferrovial hauria pagat comissions del 4 per cent per la concessió de grans obres públiques, diners que en un 2,5% haurien anat a para a les arques de Convergència Democràtica, amb un total proper als 6 milions d’euros i el 1,5% restant se l’haurien embutxacat els exresponsables del Palau, Millet i Montull. La Fiscalia va respondre al jutge reclamant que cités a declarar com imputat el que llavors era tresorer de CDC, Daniel Osàcar, que hauria gestionat el cobrament fraudulent durant l’etapa de govern de Jordi Pujol. Àngel Colom, que fou cap de llista del PI – formació política ja desapareguda – també és demanat a comparèixer, en concepte d’imputat.

Acollint-se a la disposició judicial, el Consorci del Palau de la Música, va demanar al jutge que cités també com a imputat Àngel Colom, que era el secretari d’immigració de CDC. Aquest personatge, va reconèixer haver rebut una important quantitat de diners, de mans de Millet, per eixugar el deute que tenia en nom del PI ( Partit per la Independència ). Setanta dos mil euros que diu Colom, quan consta un rebut signat per ell pel doble d’aquesta quantitat, en números rodons 25 milions de pessetes. Per la seva part, la Fundació Orfeó Català- Palau de la Música va desmarcar-se del Consorci i de la fiscalia i no va demanat la citació d’Osàcar i Colom, els dos imputats de Convergència Democràtica. L’Orfeó no va fer cap referència respecte de l’informe de l’Agència Tributària i es limita a mencionar els noms de Millet i Montull.

No sóc un entès en l’expressió dels termes jurídics i he hagut d’afinar tot el possible per fer-me comprendre. No cal sorprendre’s del lèxic de persones que per acomplir el seu mandat, comencen per abillar-se d’una manera que ja hauria d’haver sigut modificada, que ens recorden èpoques que sortosament ja són història. Potser no tenen alternativa gramatical i es veuen forçats en la redacció dels seus documents a emprar uns mots de difícil comprensió per la majoria de la gent, és molt possible. Però quan el seu discurs és oral bo seria que empressin un llenguatge que fos més entenedor.

Encara no havien passat dos mesos que el Consorci del Palau havia presentat la seva demanda d’imputació, que s’hi repensa i retira la seva imputació als dos càrrecs de Convergència, Daniel Oscar i Àngel Colom. Així només queda la fiscalia que manté les seves acusacions. Hi ha hagut les eleccions al Parlament, amb un nou govern de C. U. quan es produeix aquesta marxa enrere. Recordem que la Generalitat forma part del Consorci i els grups del PSC, ICV i ERC, demanen al govern si ha pressionat o intervingut en aquesta decisió. No hi ha resposta, el mutisme més absolut és el respecte que hauria de mantenir el govern a les preguntes de l’oposició. El President Mas i el seu equip abandonen el Parlament –és el primer ple de la nova legislatura – i només hi ha un breu comentari del portaveu senyor Trull, que vol justificar la callada amb arguments tan convincents com que l’oposició fa “baixa política” i que no respecten la presumpció d’innocència. Un quants dies després, el senyor President respon a una pregunta d’un periodista amb la següent frase: “ no és moment d’imputar a ningú de CDC pel cas Palau”. El senyor Mas és el meu President però les seves responsabilitats són d’ordre polític i no judicial. Ben segur que coneix un dels principis fonamentals de l’Estat de Dret, com és la independència de la justícia respecte dels altres poders. La resposta penso que ho diu tot.

Millet i Montull han disposat de bens de propietat pública, de diners que són del poble, fet que han reconegut. Segons l’Agència Tributària hi ha suficients probes que suposen el pagament de comissions a Convergència Democràtica i que una bona picossada de diners públics foren entregats a Àngel Colom. També cal mencionar que Daniel Osàcar des de no fa massa ja no és el tresorer de CDC. No oblidem tampoc que la senyora Mariona Carulla –dels Carulla de tota la vida – és alhora presidenta de l’Orfeó Català i també presideix el comitè executiu del Consorci. Un seguit de fets que em permeten pensar que l’assumpte Palau ha donat un tomb important.

Fa més d’un any que el cas Palau començà. El jutge Solaz ha passat a una altra instància judicial i per tant aquest afer haurà de continuar-ne l’instrucció un altre magistrat que haurà d’assabentar-se i posar-se al dia de tot el procés, que he llegit consta a hores d’ara de quasi cinc mil folis. Un altre retard que permet anar passant els dies i no en faré pas una relació de casos evidents que “s’han mort”, per allò que es coneix com la prescripció del delicte. Només mencionaré el que ha passat amb el president de la diputació de Castelló, a qui li han prescrit uns delictes prou evidents i que a més a més és tan pocavergonya que declara que ha sigut absolt. Ara plega un jutge, en comença un altre que tampoc acaba la instrucció, es repeteix les vegades que siguin necessàries fins que el cas no pot ser objecte de judici, prescriu. Repeteixo el que vaig escriure quan va començar l’afer de Palau. Vaig dir que Millet era un personatge que comptaria segur amb suports i ajudes de tota mena. Els diners suficients per disposar dels millors advocats que se les saben totes en aquests afers, amb unes lleis que fan dificultoses l’esclariment dels fets, normes que han escrit legisladors que be prou han sabut com procedir en defensa d’aquests delictes.

I també em temia que un cert poder polític posaria tots els pals a les rodes possibles. No faig demagògia quan afirmo que delictes de poca importància són tractats amb una duresa excessiva. No només demanem, exigim que aquestes persones siguin privades de llibertat i amb la màxima prestesa. Amb els lladregots de coll alt i corbata no procedim de la mateixa manera. Tinc la sensació que com que no ens treuen personalment de la butxaca els diners, la gent no som prou conscients d’aquests robatoris, que són perpetrats des dels despatxos i amb tota impunitat, sense arriscar res. El cas Palau ha donat un tomb enrere, el temps anirà passant i l’oblit juga a favor d’aquests pocavergonyes. Millet i Montull, lladregots confessos, han de retornar al poble els diners que ens han robat. CDC ha de posar a la disposició del jutge tota la informació que pot tenir, be s’omplen la boca de la bona disposició que tenen, però els fets desmenteixen aquests propòsits. I la justícia, un servei públic, ha de garantir i protegir els drets dels ciutadans, que en aquest cas concret ha afectat tota la societat.