La Crida de Ginebra

Consell d’Europa, tractat de Roma, acords de Schengen, tractat de Mastricht: a l’ombra d’aquesta Europa en construcció visible, oficial i respectable, s’hi amaga una altra Europa, més discreta i menys confessable. És l’Europa dels paradisos fiscals que creix sense vergonya gràcies als capitals, als que dóna refugi. És també l’Europa dels llocs financers i dels establiments bancaris, on el secret bancari és molt sovint la coartada i l’aixopluc. Aquesta Europa és utilitzada per reciclar diners.

Els circuits ocults que utilitzen les organitzacions delictives, es desenvolupen en el mateix temps que els negocis financers internacionals i també alhora que les empreses multipliquen les seves activitats i/o transfereixen els seus estatges fiscals més enllà de les fronteres nacionals. Algunes persones i també alguns partits polítics, en ocasions han aprofitat aquests circuits. D’altra part les autoritats polítiques, es mostren avui en dia, incapacitades per atacar amb claredat i eficàcia aquesta Europa de l’ombra.

Diners d’origen fraudulent quan no de procedència delictiva, viatgen sota l’empara de societats off-shore, anònimes, controlades per “respectables “ legataris, que són generosament retribuïts pel seus favors. Aquests diners es dipositen o inverteixen fora de qualsevol control. La impunitat la tenen quasi assegurada. Caldria que passessin anys, per tal que la justícia pogués trobar la pista d’aquests diners. En la majoria dels casos un intent impossible, donat el marc del quadre legal actual, herència d’una època en que les fronteres encara tenien un sentit per les persones, els béns i els capitals.

Per tenir la possibilitat de lluitar contra una criminalitat que aprofita els reglaments en vigor, seria necessari abolir amb tota urgència, l’excessiu proteccionisme legal en matèria judicial. Caldria establir un veritable espai judicial d’àmbit europeu, en el que els jutges i magistrats poguessin amb tota llibertat buscar i intercanviar les informacions que creiessin útils per les investigacions en curs.

Demanem, doncs, la posada efectiva dels acords de Schenguen, que preveuen la transmissió directa de comissions requisitòries i el resultat de les investigacions judicials sense interferència dels governs i sense la possibilitat de recursos per via diplomàtica.

Esperem, en nom de la igualtat de tots els ciutadans davant la llei, la signatura d’acords entre els països europeus, que tendeixin a:

Garantir l’aixecament del secret bancari en cas de peticions internacionals en matèria penal, provenents de les autoritats judicials.

Reconèixer a tots els jutges el dret a adreçar-se directament a qualsevol altre jutge

Les transmissions immediates i directes del resultat de les investigacions de les comissions requisitòries internacionals.

Inclusió de reciprocitat administrativa en matèria fiscal. En aquest sentit proposar la creació d’una nova incriminació penal “ estafador fiscal”, en el cas que el frau hagi estat comès, emprant maniobres fraudulentes, amb la intencionalitat de dissimular la realitat.

És el nostre desig , amb aquesta crida, contribuir, en interès de la nostra comunitat, en la construcció d’una Europa més justa i més segura, en la que el frau i el crim no puguin beneficiar-se d’aquesta impunitat i de la que la corrupció sigui realment eradicada.

En defensa de la democràcia a Europa i de la veritable garantia dels drets dels ciutadans.

( aquest document fou entregat als governs dels països europeus amb data 1er d’octubre de l’any 1996 ).

El signaven set juristes de reconeguda vàlua, entre ells el senyor Carlos Jiménez Villarejo, que fou fiscal en cap a l’Audiència Nacional, per a lluita contra la corrupció.

Comentari
Aquest és el tercer i darrer escrit sobre la crisi. Penso que el contingut d’aquest document—redactat fa més de 10 anys-- ens explica amb tota nitidesa la cobertura legal que gaudeixen aquestes persones, disposades a les més abominables actuacions en nom del diner. Capitals que venen de la prostitució, de les drogues, de la venda d’armes, del crim organitzat, del control dels aliments......Veritables terroristes de coll blanc, que amb la seva cobdícia, condemnen a milions de persones a la fam, la misèria, les malalties i en el cas de conflictes bèl·lics a la mort.

D’altra banda, també s’expliciten les mesures que caldria prendre per acabar amb aquesta situació. La responsabilitat dels poders públics per dotar a la judicatura de millors medis per perseguir aquesta classe de delinqüència. Només el poder polític-les persones que lliurament hem escollit—pot enfrontar-se amb aquesta xacra que cada dia més, s’introdueix en el món polític i també judicial. La corrupció ha fet acte de presència en els despatxos d’alguns dels nostres polítics, malauradament en tenim moltes evidències. Algunes actuacions judicials ens indiquen que l’ànsia de diners també ha afectat aquest poder de l’Estat, el que hauria de ser el garant dels drets de tots nosaltres i l’empara davant d’aquestes persones mancades de tot humanisme.

Sobre la crisi s’ha escrit, gosaria dir, milers i milers de pàgines, s’han esmerçat hores i més hores parlant-ne, tothom o quasi tots no només n’hem sentit parlar, també hi hem dit la “nostra”. És indubtable que les conseqüències d’aquesta davallada econòmica-financera, tot just ha començat. Hem arribat a l’extrem, que cada dia quan ens llevem, pensem: i avui què? Tinc la percepció que ningú, ni les persones que hi han intervingut, ja sigui per acció ( els especuladors financers) o per omissió, ( alguns responsables polítics) tenen les dades que els puguin indicar l’abast d’aquestes dificultats que ens toquen viure.

Hi ha un aspecte, derivat d’aquesta situació, que al menys jo, no n’he sentit parlar massa. És la meva intenció acabar amb una reflexió a l’entorn d’una de les qüestions que més em preocupa. Ja abans de tot aquest enrenou, i per raons que per ser conegudes m’estalviaré mencionar, la credibilitat en l’activitat humana com és la política anava minvant i la confiança en les persones que l’exerceixen—els polítics—anava decreixent.

En un escenari, com el que hem començat a viure, aquesta desconfiança—hi voldria espifiar-la—anirà a l’alça. La primera seqüela de la crisi, sens cap dubte, serà la manca de treball que ja moltes persones han començat a patir. Fins ara de feina n’hi havia hagut per a la majoria i qüestions derivades per mor de la vinguda de persones d’altres indrets, a excepció d’alguns fets puntuals, no havien tingut conseqüències. Caldrà fer un esforç en aquest sentit per part de tots, reclamar drets socials a les administracions, que ningú es quedi al marge de l’atenció que com a persones—que tots som—ens pertoquen. Procurar que la cohesió social es mantingui, que sapiguem exercir la convivència. En èpoques de dificultats—i la història ens ho ensenya—no hem de permetre que s’aprimi la democràcia. Si no ho fem així, correm un gran perill, com és el de malmetre una manera d’entendre les relacions que, malgrat les mancances que pugui tenir aquesta forma d’Estat, ens ha permès viure amb respecte entre nosaltres i amb el reconeixement dels drets més elementals que li corresponen a les persones.