Aquest any es commemora el bicentenari del naixement del naturalista Charles Darwin. També el dia 24 de novembre d’enguany es celebraran els 150 anys de la publicació de la seva obra més coneguda: “ L’origen de les espècies”. Arran de la seva estada en un viatge amb el vaixell Beagle i com a conseqüència de les observacions que va tenir ocasió de fer, va donar a conèixer els seus escrits, que fonamenten la teoria de l’evolució dels éssers vius, que segons Darwin procedeixen d’un passat comú. Aquests arguments van qüestionar la idea creacionista, segons la qual els éssers vius provenim de la voluntat d’una autoritat divina. Val a dir, que les teories darwinianes en cap cas han sigut desmentides, ans el contrari, la ciència amb el pas dels anys les ha anat confirmant.

Sóc un fidel seguidor del programa MILENIUM—dissabtes al Canal 33, a partir de quarts de dotze de la nit—un espai que amb molt bona mà condueix el periodista Ramon Colom. Un programa a la televisió pública que considero molt interessant i que convindria que fos més conegut. Temes monogràfiques que són tractats per persones doctes en les matèries, que són objecte de debat des de diferents òptiques, ço que em permet aprendre alhora que passo una estona ben a gust. El senyor Colom, també aprofita per posar-hi cullerada i molt ben fet que fa, formulant sovint preguntes que jo mateix plantejaria.

Dissabte passat, era d’esperar que Ramon Colom, no podia deixar de portar al programa un fet de tanta importància com va ser la publicació del pensament darwinià, que va anar molt més enllà d’un text bàsicament científic i que va projectar-se en els camps filosòfic, polític i sobretot religiós. Sobre aquest darrer aspecte, es va plantejar l’interrogant de si era compatible la defensa de les teories de Darwin amb les creences religioses. Si no hi havia una clara i manifesta contradicció entre la teoria de l’evolució i el principi de la creació. Si els arguments sobre els que es sustentava un procés gradual, lent i continuat dels éssers vius no desligitimavan les tesis creacionistes segons les quals un ser diví va crear la terra i tota mena de vida en l’espai de sis dies. Penso que si ens prenem al peu de la lletra el relat que fa la Bíblia de la creació de l’univers, la contradicció és evident. Des del primer dia no ha canviat res i l’evolució de les espècies no existeix. La divinitat va treballar durant sis dies i des de llavors que reposa. L’Església--que acostuma a tenir resposta quasi per a tot-- si no ho recordo malament,el Papa Pius XII, va manifestar en una encíclica, que si bé era cert que Déu havia descansat al setè dia, no per això, la seva voluntat creadora havia finit, ans el contrari,estava en constant generació. En definitiva, sóc del parer que com que creure és una qüestió de fe i la ciència és matèria de raó, es tracta de dos temes que poden seguir senders ben diferenciats. Fins i tot, com que estem tractant un assumpte d’àmbit personal, si algú vol compartir Darwin i la creença religiosa que sigui, per quina raó no ho hauria de poder fer?

++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++

En José, d’ofici pescador, no havia nascut a Sant Feliu. Després de la guerra, fou, com tantes i tantes persones empresonat i quan recobrà la llibertat no se li va permetre tornar al seu poble, Sant Carles de la Ràpita. Una ordre de desterrament el va privar de tornar amb la seva família. De rapitencs, a Sant Feliu, n’hi vivien alguns, molts més a Palamós, que havien vingut a guanyar-se la vida, fent de pescadors principalment a la pesca d’arrossegament, “ anaven a la vaca “. Per aquest motiu, per tenir uns parents a Sant Feliu, va venir a viure a la nostra vila. En José era una persona d’una cinquantena d’anys, de bona alçada i de carns magres. De pell curtida per la intempèrie i abillat sempre amb pantalons de vellut i faixa. De posat seriós i escàs en paraules. Can Peric, era “ la seva taverna” i acostumava a seure sempre en el mateix lloc, era dels que es portava el plat i feia els àpats a la taverna. Per beure només vi i del negre; de blanc i de rosat ni tan sols en teníem. Era un dels que participava en la tertúlia que, a porta tancada es feia a Can Peric. En José, era un lliurepensador, esperantista, d’un ateisme de pedra picada i àcrata en qüestió de la política. En petit comitè, si que enraonava i expressava la seva opinió. Mitja dotzena de persones, quan la “ cosa “ venia bé, s’aplegaven fins a les “petites”, parlant, a voltes divagant, sobre temes tan diversos com us pugueu imaginar. En José—mai en Josep, malgrat que la seva llengua era el català—tenia també un toc d’escepticisme respecte de la capacitat del gènere humà. A la tertúlia no hi havia límits, es parlava de tot, inclús de qüestions i temes dels que no hi enteníem gran cosa. Això ens portava, en més d’una ocasió a una situació aparentment sense sortida, a un atzucac del que no sabíem com sortir-ne. En José tenia la solució: “ no ens hi trenquem més el cap, què no ho veieu que venim del mico?”

Abans d’ahir vaig fer setanta dos anys i recordant la sentència d’en José i vaig preguntar-me si en el transcurs d’aquesta ja llarga permanència en el món dels vius, hauré sabut diferenciar-me molt, poc o gota dels micos. Tot sigui dit amb el degut respecte cap aquest animal.