Els culés ens podem mostrar més que satisfets, podem treure pit. L’equip juga bé i ens ho passem de primera, veien com van passant per l’adreçador els nostres rivals.
Els jugadors suen la samarreta i es comporten com cal: amb sentit de responsabilitat i esforçant-se, com a bons professionals. Vaja, que es guanyen les garrofes. El Barça encapçala la classificació amb un avantatge que fa pensar que s’assolirà el campionat de Lliga i ja ens trobem a les semifinals de la Copa. A la Champions, hi som també presents, i pel cap baix, amb les mateixes probabilitats que qualsevol altre dels equips que han passat a vuitens. És a dir, estem vius en les tres competicions. Per tant, les perspectives, el futur, no pot estar millor encaminat. Si bé és cert que l’equip disposa de grans d’individualitats el que més em satisfà és el treball col•lectiu, la qual cosa em permet pensar en la continuïtat dels bons resultats.

Però a Can Barça, som patidors de mena i sempre estem amb l’ai al cor. Què si passarà això, què ves a saber si es lesiona X, recordes tal any el què ens va succeir?
Ens tremolen les cames massa sovint i jo penso—permeteu-me la “perogrullada”—que qui va davant és el que es troba en millor posició. Que són els que ens segueixen que han de patir la pressió. Ara, portem una ratxada de resultats fora del que és normal i ja estem patint abans d’hora per quan es perdi un partit, fet del tot natural, tractant-se d’un joc. Per mor de l’edat, recordo les grans gestes esportives del Barça, l’equip de les cinc copes amb en Daucik d’entrenador i el seu gendre en Kubala, la plantilla que capitanejava en Suárez sota la direcció de l’Helenio Herrera ( es guanyaven els partits sense baixar de l’autocar i es jugava millor amb deu que amb la formació al complet) i més cap ací l’època triomfal del Dream Team, quatre lligues consecutives—val a dir amb bones dosis de sort i potser d’alguna cosa més-. Sóc del parer, que per poc bé que es facin les coses pot repetir-se una tongada semblant. Els vímets hi són, tant en l’aspecte de jugadors com en la vessant de l’entrenador.

Precisament és a l’entrenador, a qui voldria demanar-li un favor. Entenc que sostenir l’atenció en tres fronts ha de ser costerut i dificultós. Cada competició té uns trets ben diferenciats i no es pot abaixar la guàrdia. Els jugadors no es poden “encantar” i molt menys en la Copa i la Champions, competicions en les que una relliscada pot ser definitiva. La concentració i l’esforç s’han de mantenir en tot moment. Però en les comunicacions que en Guardiola fa, hi entreveig un capteniment que no ens permet gaudir del tot dels èxits que fins ara l’equip va conquerint. Vull dir,i segur que d’una manera no volguda, l’entrenador contribueix amb el seu discurs, a fer bo el patiment proverbial en els seguidors culés. Una miqueta d’alegria—ben dosificada—sense caure en l’eufòria, ens feria sentir millor, sense aquesta prevenció i temor que sempre ens acompanya. M’agradaria poder escoltar més sovint, declaracions semblants a les que va fer diumenge passat, després del partit contra el Gijón. En el vestidor, amatent i vigilant amb els jugadors--que són joves i cal collar-los curts-- els partits no es guanyen amb la facilitat que deia Helenio Herrera ( en cas de ser cert el que s’explica) però amb els aficionats un xic d’alegria. El tram que l’equip ja ha recorregut, els que venen darrera encara l’han de fer, qui va davant va davant i en tot cas el que hagi de venir ja arribarà.
Penso que en Guardiola ens hauria d’encomanar més trempera i no servir-se massa sovint de frases com: “ no hi ha enemic petit, màxima concentració, de golejades res de res...”. Els culés ja ho sabem que tothom vol guanyar a qui va primer. Tant de bo ens hi haguéssim trobat sempre en aital “ perill “.

Pep, pinten bastos per a la majoria, de persones moixes i amb el cap cot cada dia en veurem més. No faré una exposició—ni aquest és el tema d’avui i per tant tampoc el lloc— de les dificultats que passen la majoria dels ciutadans, però tenim dos aspectes, que en l’espai d’un any han millorat radicalment : el volum d’aigua dels embassaments i el Barça. El primer ens garanteix el proveïment d’aigua i el segon ens assegura l’oportunitat de celebrar molts èxits. Culés, amb tot el respecte pels adversaris, diguem ben alt que som els millors, sense complexes, sense pors que no tenen cap fonament i amb la convicció que ens trobem en l’inici d’una altra etapa esportivament gloriosa del nostre Barça. El futbol cal viure’l al dia, sense pensar el que pot passar l’endemà mateix. Gaudim-ne i ara més que mai, que el ruixat que tenim al damunt...