Les Olimpíades han arribat a cap. Dues setmanes llargues d’esport a la televisió i de notícies a les ràdios i mitjans escrits. Proclames nacionalistes i patriòtiques no només per part del nacionalisme espanyol. També a casa nostra, alguns han passat llista per fer-nos saber quants catalans han sigut guardonats, ( no tinc res a objectar) però si quan s’aprofita per fer el discurs en sentit contrari. Desfilades, ensenyes, banderes i tota la parafernàlia haguda i per haver per a millor glòria dels presidents de Governs i caps d’Estats que omplint-se la boca amb el discurs de no polititzar els jocs, han fet mans i mànegues per ser-hi presents i si han pogut a la primera fila. El paradigma de la hipocresia . A mi, m’excedeixen totes aquestes demostracions i penso que a més estirar amb l’ensenya olímpica seria suficient. No són els països que guanyen les medalles sinó les persones, més ara amb la globalització que també ha arribat a l’esport. En la delegació espanyola hi han estat presents atletes cubans i llatinoamericans. El mateix ha passat amb d’altres nacions. Ho deixo estar, no val la pena.

Els meus comentaris volen anar per altres viaranys, els estrictament esportius. Abans de tot, remarcar que hem vist esports que fins d’aquí a quatre anys no en sentirem parlar més. Aquesta mateixa setmana comença la temporada de futbol i ben poca cosa podrem veure, llegir o escoltar, fins a quasi l’estiu de l’any vinent, que faci referència a d’altres disciplines esportives. Potser, per ser just, hauria de fer-ne l’excepció del bàsquet, tennis i esports relacionats amb el motor. Dels altres ningú se’n recordarà. Atletisme, gimnàstica, natació......si algú voldrà saber-ne, haurà de buscar amb molta cura i atenció en les pàgines esportives. I que tingui sort!! Posaré l’exemple del ciclisme; a banda de quan es celebra una de les tres grans curses, us puc ben assegurar que es fa difícil trobar notícies d’aquest esport. I no faig referència a diaris d’informació general, sinó a la premsa esportiva. El joc que algú va definir com aquell que practiquen vint-i-dues persones, que corren darrera d’una esfèrica, per donar-li puntades de peu i en el que també hi podem trobar un personatge habillat de negre, que no se sap ben bé que hi fa, ocuparà la major part del noticiari esportiu.

Si no vaig errat, l’equip espanyol ha obtingut un total de divuit medalles. Els mitjans de comunicació no paren de parlar-nos dels grans èxits obtinguts. Divuit guardons!! Jo, que voleu que us digui,( amb tot el respecte per les persones que han obtingut condecoració, faltaria més), tinc la sensació, que volen donar-me gat per llebre. I per més ben cuinat i amanit que sigui el guisat, em resisteixo i ni tan sols vull tastar-lo. M’explicaré. Penso que cal relativitzar el valor de les condecoracions.En quins esports s’han obtingut els distintius més vistosos? Tennis, bàsquet i ciclisme. Tres disciplines que practiquen persones que són veritables professionals. Només hi ha mancat el futbol. Com és que l’equip nacional de futbol no ha participat en els jocs?.Com que no segueixo el futbol en la vessant de la selecció nacional en desconec el motiu. Podria ser que no passessin les eliminatòries prèvies? Nadal, els germans Gasol i d’altres són professionals i d’alt nivell. Quin mèrit tenen els responsables públics de l’esport, en la obtenció d’aquests guardons? I aquests resultats, el senyor Lizavetsky ( secretari d’Estat per l’esport) se’ls fa seus, quan en realitat no hi ha tingut res a veure.

Atletisme, natació i gimnàstica, són considerats els esports bàsics i per tant les disciplines estrella d’uns jocs olímpics. Una sola medalla, si no ho recordo malament, de plata i en gimnàstica. El fracàs absolut, que demostra la manca de voluntat per part de l’administració per promoure, protegir i incentivar l’esport de base. No ho som una potència esportiva malgrat els èxits individuals d’alguns. Atureu-vos a mirar en quines especialitats han aconseguit significar-se, per exemple França, Itàlia i Anglaterra països pareguts al nostre en qüestió d’infrastructures esportives de titularitat pública o d’altres més petits com Finlàndia o Suècia que tenen una tradició en la pràctica dels esports fonamentals.

En cada Olimpíada s’acostuma a fer la tria dels atletes que, a l’entendre dels especialistes han sobresortit. En aquesta ocasió, pel que he llegit, han estat escollits un nedador nord-americà, Michael Phelps i un atleta de Jamaica de nom Usain Bolt.
Jo hi afegiria l’etíop Bekele, guanyador de les dues curses de fons, 5 i 10 mil metres amb rècord olímpic en les dues proves. Des de sempre, he tingut interès per l’atletisme i molt especialment per les curses llargues. Les comparacions, amb guanyadors d’altres olimpíades, penso que estan mancades de rigor. Els avenços en les tècniques, els materials ja no tan sols d’ús personal sinó també del de les pistes ( el tartán), l’especialització en la medicina esportiva, no permeten fer comparances mínimament serioses. Penso que és en la natació, on aquestes innovacions han ajudat més a millorar les marques. Si, però, que podem fer una llista d’atletes que per una raó a altre, han deixat la seva empremta i el record que durarà sempre. Paavo Nurmi, el gran fondista finlandès dels anys trenta i el primer en guanyar les dues curses de fons en la mateixa olimpíada, gesta que va repetir el seu compatriota Lasse Viren a Munich 72 i a Monreal 76 ( l’únic que ho ha aconseguit en dos jocs ), Jessi Owens a Berlín l’any 1936 va endurse’n les medalles en 100, 200 metres, salt de llargada i en el relleu 4x100, Abebe Bikila, el primer atleta africà en guanyar una medalla d’or en la prova de la marató, en els jocs olímpics de Roma ( on va córrer descalç), el britànic Roger Bannister que va ser el primer en córrer la milla en menys de quatre minuts i que tot i no ser prova olímpica ha passat a la història de l’atletisme, el rus Valeri Stepanov primer en franquejar els dos metres en salt d’altura, quan encara s’emprava l’estil ventral. Hi ara que parlem de l’especialitat d’alçada se m’acut un record pel nord-americà Fossbury, que tot i no haver sigut un gran saltador, va “inventar” la tècnica del salt enrera, que porta el seu nom: l’estil Fossbury, que ha permès millorar en un període relativament curt de temps, les marques en aquesta especialitat.

Punt i a part mereix el gran Emil Zatopek. Aquest atleta txec, va fer a Helsinki el que ningú més a aconseguit fins ara en la història de l’atletisme. El que també era conegut com “ la locomotora humana “, ve ser el vencedor de les dues curses de fons, 5 i 10 quilòmetres i també va emportar-se’n la medalla d’or de la marató. Durant anys va ser el recordman mundial dels 20 quilòmetres i de l’hora. Un cas excepcional que fins avui no s’ha donat. Només, l’abans anomenat Lasse Viren, ho va provar en una sola ocasió i no se’n va sortir. Va dir que mai més ho intentaria i així ho va fer.

Segur que m’he deixat en el teclat noms i més noms que s´hi podrien afegir. No acabaríem mai i, francament, ja començo a sentir el “rau-rau” a la panxa. Correspon a vosaltres complementar, si així ho voleu, aquesta llista.