La ciutat de Sant Feliu de Guíxols, de fet, es troba enclotada al fons d’una petita cala, rodejada d’un semicercle muntanyós. La seva evolució urbana, doncs, vindrà determinada per un territori de relleu molt accidentat. L’extensió de la ciutat al llarg de la platja -dins l’estretor plana que hi ha al davant, abans de les irregularitats del seu interior- ha dissenyat la forma de la ciutat, marcadament còncava. Així, els pocs carrers planers, paral·lels a la badia, -que en altre temps havien format el nucli compacte i protegit de la ciutat feudal dins d’un recinte emmurallat (s. XII-XVII)- juntament amb els que hi baixen perpendicularment en pendís, en constitueixen la trama urbana.

El monestir benedictí (s. X) serà el punt inicial i de referència del poblament urbà, que es farà en sentit de sud-est, a nord-est. És a dir, del petit poblament que s’estenia al seu redós -el raval del Monestir- passà progressivament a l’altra banda de la riera de les Comes, al voltant de la Plaça, on se situarà la seu de l’organització administrativa de la ciutat amb vocació secular -en contraposició a la realitat conventual- i del poder econòmic local. És el clos que va de la riera fins a la Rambla Vidal; i del Passeig, al carrer de l’Hospital.

La importància del tràfic marítim d’una vila -mig feudal, i mig reial des del s. XIV-, que esdevingué port natural de la ciutat de Girona, donarà protagonisme al raval de Tueda que s’omplirà de magatzems, tot estenent-se en direcció a l’altra riera, aquella que havia donat nom al barri, o potser a la inversa?

Un cop enderrocades les muralles (1696) i com a conseqüència del creixement material i demogràfic del segle XVIII, continuà l’expansió de dit sector urbà -d’un traçat força regular-, seguint la pauta del de la ciutat medieval, en direcció a Palamós, Castell d’Aro i Calassanç.
Els menestrals de la vila -pescadors, corders, mestres d’aixa, calafats i tapers-, amb el seu esforç econòmic i la seva reivindicació en evitar que els poderosos hi construïssin, feren que l’immens sorral de davant la platja esdevingués un gran i magnífic Passeig (1834). (D’altra banda, entre parèntesi direm que els temporals que s’han produït al nostre litoral demostren l’encert funcional -a part de l’estètic- de la reivindicació popular). L’alineació definitiva del carrer del Mar es féu d’acord amb el plànol de l’arquitecte Martí Sureda (1853), aprovat el 1859. I la nova burgesia, vivint de cara al mar, s’hi feu construir les belles cases vuitcentistes i noucentistes de les quals tant se n’ha parlat, i encara en subsisteix alguna de testimonial.

La prosperitat econòmica i cultural de la segona meitat del segle XIX va impulsar la ciutat industrial a proveir-se dels millors serveis ciutadans. I, alhora, la va empènyer a replantejar-se la ciutat en el seu conjunt, d’acord amb una mentalitat oberta i moderna. El resultat va ser-ne l'Eixample. El pla general de “Reformas y Mejoras” (1897) de l’arquitecte General Guitart i Lostaló venia a donar resposta a aquella nova demanda. Aleshores, foren diversos els arquitectes i mestres d’obres -urbanistes i creadors- els qui hi deixaren la seva petja en la bona tradició urbanística de la ciutat: General Guitart, Pere Pascual, Joan Bordàs, Josep M. Rodríguez Lloveras, Joan Bordàs, Fèlix d’Azúa, Ildefons Casamor, Bernadí Martorell, etc.

Evidentment, no tots els projectes es varen poder realitzar. Alguns es quedaren al calaix.

De l’últim terç del s. XIX fins al principi del XX, a Sant Feliu tingué lloc una peculiar revolució industrial -una “febre del suro”-, no exempta de les tensions socials pròpies del sistema capitalista, que féu possible entrar per impuls propi a la modernitat. Amb la “construcció de la ciutat” pròpiament dita, arribaren els avenços de l’època: ferrocarril propi, port, xarxa elèctrica, fàbriques de gas,…..

Només les guerres (la Primera Europea i la Segona, que inclou la nostra) aconseguiren de posar fi a aquella bonança material. Tot i la greu crisi social i econòmica que experimentà la població des de la Primera Guerra Mundial (1914), no hi faltà la construcció d’un nous tipus d’habitatge, els d’elit; els xalets al sector de Sant Elm (Urbanització de can Rius), a la platja de Sant Pol i al mateix S’Agaró.

Durant la Guerra Civil, Sant Feliu va ser bombardejat intensament. I calgué refer molts sectors de la ciutat i edificis. L’alcalde Vicenç Gandol i l’arquitecte Joan Bordàs en varen ser els responsables, amb l’ajut tècnic i econòmic de “Regiones Desvastada”. S’urbanitzaren els passeigs del Mar i dels Guíxols, la rambla del Portalet, es feu nou l’edifici de l’Ajuntament, etc. Sense urgències econòmiques ni especulacions de diner fàcil.

Després vingueren els anys del decenni dels seixanta i dels setanta del passat segle, de gran demanda d'habitatges. Temps de gran pressió immobiliària i de l'especulació del sòl, un bé molt escàs a Sant Feliu. Va esclatar el boom de la construcció. Sorgiren nous barris de vivendes per a la immigració, i els de segona residència per al turisme. L'estandarització més impersonal substituí la tradició urbanística, creativa, de Sant Feliu. Molts edificis singulars, representatius de la millor època, varen ser enderrocats. No cal dir que també es donaren les excepcions més honroses que venien a confirmar aquella tendència general de degradació. O sigui, els edificis d'abans que s'han conservat i fins restaurat: can Sibils, Patxot, Casino dels Nois, Mainegre, etc.

D'altra banda, és veritat que s'han alçat edificis amb gust i imaginació creadora: can Cendrós, ca l'Ararà, el Teatre Municipal...

Ni tan sols el Pla General Municipal d'Ordenació de Sant Feliu de Guíxols (1985) va servir per aturar la desaparició gradual de patrimoni arquitectònic. Ans tot el contrari. Hauria estat necessari que, abans de redactar el Pla General, s'hagués estudiat en profunditat els valors arquitectònics a protegir, tant d'edificis com del teixit urbà. No ha hagut, ni abans ni ara, una d'actuació didàctica per a estendre la cultura de la conservació del patrimoni entre els propietaris, i professionals del sector. I així, per la via de la imposició i després d'un procés força complex, es va aprovar un "pla especial de protecció del patrimoni arquitectònic i elements d'interès artístic i històric" (2000), l'eficàcia del qual està per veure.