El dilluns de la setmana passada, es llançava per una finestra del seu despatx la persona que feia el nombre 23, en l’espai de menys de vint mesos. Vint i tres vides perdudes de treballadores i treballadors d’una de les empreses multinacionals més importants de França, en el camp de les comunicacions: France- Telecom, coneguda a l’Estat espanyol amb el nom d’Orange. Prop de cent mil, les persones que treballen en aquesta empresa, fa uns anys en part privatitzada, encara que l’Estat continua sent-ne el primer accionista. Una mitjana de més d’una persona cada mes, que es treia la vida, sense aparentment cap motiu,segons venia manifestant la direcció. Com pot fer-se semblant asseveració quan la realitat és tan esfereïdora amb la pèrdua de vides ? Com és possible que s’hagi arribat a aquesta barbaritat de suïcidis ? Per quines raons, aquestes persones s’ha llevat la vida? Ha calgut la pèrdua de 23 vides, amb tot el que aquest fet comporta de tragèdia que va més enllà dels propis suïcides, per tal que el ministre de treball, empès pels sindicats i també per l’opinió pública, convoqués les parts implicades. Les primeres mesures han estat la congelació de la mobilitat laboral i la millora de l’atenció mèdica en el si de l’empresa amb la contractació de psicòlegs.

Vaig tenir l’oportunitat de sentir els portaveus dels sindicats que denunciaven les condicions de treball que havien motivat aquest veritable drama. Abusos continuats per part de la direcció en els drets dels treballadors, canvis en el lloc de treball sense la deguda explicació, horaris a conveniència de l’empresa, reducció del nombre de metges, una pressió continuada sobre els treballadors exigint-los uns rendiments laborals per damunt de les possibilitats.. . Denuncien també els sindicats que el fet de no trobar un camí cap a un model eficient i sostenible crea confusió entre els treballadors, especialment els de més edat, contractats quan FT formava part del sector públic. Des que es va fer la privatització parcial l’any 1998 s’han perdut quaranta mil llocs de treball. Afegeixen els sindicats que es pressiona a molts treballadors per que deixin l’empresa o acceptin noves condicions de treball. Totes aquestes circumstàncies varen determinar una situació insuportable, de greu patiment. Per les raons que siguin – cada persona és un món – vint i tres vides perdudes i tretze intents sortosament fallits, en nom del que ara en diuen la competitivitat. El valor més preuat com és el de la vida, sacrificat en nom del diner i de la manca d’humanitat d’unes persones –assalariats també, igual que les víctimes - que amb el seu capteniment no han tingut cap escrúpol per convertir-se en uns botxins. I això ha passat en una empresa en la que l’Estat és accionista majoritari, en el que l’executiu – govern – no ha tutelat i garantit, com tenia el deure de fer, els drets dels treballadors.

A quin grau de pressió laboral s’ha de sotmetre a un treballador/a, perquè arribi a aquest extrem?