La celebració de la Champions League de futbol ha estat desplaçada de la plaça de Catalunya a l’ Arc de Triomf per l’acampada dels “indignats”, que hi han arrelat amb un discurs que és molt polític per atacar precisament la política tal com s’està fent els darrers anys. Se’n ha hagut de sentir de totes. La dreta i la ultradreta els han dit de tot menys macos mentre que les esquerres institucionals s’han atrevit a manifestar-los simpatia, a “comprendre” les seves posicions i a deixar per a les calendes gregues qualsevol petició per regenerar la vida democràtica, que molts havien formulat des d’abans de les acampades, i que ara han tornat a ressorgir. Els mitjans de comunicació els han penjat l’etiqueta d’ indignats. Però diuen ben poca cosa de les seves propostes o del desenvolupament exemplar dels seus debats on la munició són les idees i els insults i les esbroncades o no apareixen o són silenciats molt aviat per l’assemblea. Les acusacions de neohippies, d’estar manipulats per grups d’extrema esquerra o de ser ganduls que hi van a distreure’s sovintegen als mitjans d’extrema dreta, mentre que els mitjans “de referència” ens ho expliquen gairebé tot, però deixen les propostes aprovades en assemblea perdudes en algun racó. Un sistema electoral més just i proporcional, impostos que afavoreixin les rendes baixes, supressió dels paradisos fiscals i una taxa per gravar el capitalisme financer, nacionalització de les entitats rescatades amb diner públic, desvinculació real Església -Estat, tancament de les nuclears i potenciació de les energies renovables, mesures de participació democràtica més enllà del dret de vot, assegurar uns mitjans de comunicació amb ètica periodística i veracitat, llistes electorals buides de corruptes... Totes són mesures possibles, necessàries i que millorarien la vida democràtica i l’economia de molts ciutadans. Hi ha una gran dificultat. Que els canvis proposats depenen dels polítics institucionals, dels diversos parlaments i governs. I que ara per ara no s’han esforçat massa a sentir la veu de la gent, a les places o al carrer, encara que han estat molt diligents a l’hora de deixar-se pressionar pels grans poders econòmics. Els partits de la dreta probablement no escoltin gaire la gent de les places. Els que s’anomenen d’esquerra, el socialista per davant, han rebut una bufetada prou forta a les urnes per pensar que poden resoldre els seus problemes de credibilitat i els de la societat pensant només si cal o no cal triar entre Rubalcaba i Chacón.