La crisi que estem patint té el major exponent en la manca de feina i la pèrdua de llocs de treball. Ja són més de quatre milions, les persones en edat laboral que no tenen ocupació en el nostre país.

Aquesta falta de feina ha posat en el punt de mira els treballadors de les administracions públiques. Ja fa 117 anys que, Mariano José de Larra, periodista i escriptor – dels més reconeguts del romanticisme espanyol – va fer una dura crítica dels funcionaris que avui encara en bona mesura perdura en l’imaginari de la societat. Vagos, amb estabilitat laboral, amb vacances de ric i amb avantatges i privilegis respecte dels altres treballadors. La famosa i coneguda frase “ vuelva Vd. mañana “ encara avui és recordada. Esmorzars que mai s’acaben mentre l’administrat fa cua, no davant la finestreta com abans, però si assegut a l’altra costat de la taula amb l’ordinador encarat a l’altra banda- la màquina d’escriure ja no s’utilitza. Tornem a sentir allò de “ tu rai que treballes a l’ajuntament “, també el comentari “ si no foten ni brot “ .....


Anem a pams i no caiguem en el parany de passar a tothom pel mateix sedàs. En primer lloc significar que no tots els treballadors de la funció pública tenen la categoria de funcionaris. Només els de carrera, els coneguts com a càrrecs d’habilitació nacional, que són majorment els secretaris i interventors tenen aquesta qualificació professional i els salaris que cobren venen determinats per llei. Pensem que els treballadors de l’educació, policia, sanitat, justícia, bombers...també formen part del col•lectiu que es relaciona laboralment amb l’administració.


La varietat de contractes van des de els treballadors interins, laborals, eventuals i de confiança i segurament encara m’oblido d’algun altre model de contracte. Tots aquests empleats – excepció del darrers que fan feines d’assessorament i que per tant tenen caràcter no permanent- són treballadors que poden ser acomiadats i en conseqüència estan sotmesos a les lleis laborals que contempla “ El Estatuto de los Trabajadores “. Es calcula que el 45% dels treballadors no tenen la qualificació de funcionaris. No tenen doncs, estabilitat laboral, el treball assegurat. Caldria afegir que els salari mig, es calcula entre els 1200 i 1500 euros, que és el que cobren la majoria.


Si bé és cert que tenen uns certs avantatges respecte dels assalariats que treballen a l’empresa privada, no ho és menys de vertader, que accedeixen al lloc de treball després de les degudes oposicions i proves de capacitat per prestar el millor servei al ciutadà. Seria d’una gran estupidesa negar, que com en qualsevol altre col•lectiu – i més encara quan es tracta de tantes persones – hi han treballadors que no compleixen amb el seu deure, que són uns irresponsables. Em consta que hi ha tractes de favor, inclús potser privilegis, que alguns han accedit a la feina de manera indeguda i en definitiva treballadors que per diferents raons podríem considerar-los uns aprofitats, no seré pas jo qui ho posi en dubte.


De l’honradesa i responsabilitat professional de la majoria dels treballadors – i ara ja em refereixo al nostre ajuntament – penso que no tinc cap dret a dubtar-ne. Seria injust respecte d’aquestes persones i una temeritat personal, judicar negativament la seva honestedat. No en sóc company de treball i tampoc tinc cap representació política per poder-me manifestar. Tan sols puc asseverar que en les comptades vegades que he necessitat anar a la Casa de la Vila, he sigut atès i tractat com cal.


Discrepo doncs, respecte de la consideració que li mereixien al senyor Larra els treballadors del sector públic. És probable que a les darreries del segle XIX, que és quan el reconegut periodista va escriure el famós article, els funcionaris tinguessin majorment l’actitud que Larra denuncia. En els nostres dies, penso que els comportaments han canviat substancialment i que la gran majoria dels treballadors de l’administració compleixen amb el seu deure. Salvades sempre les excepcions, però mai generalitzant en cap sentit.


Avui, els treballadors del sector públic han sigut convocats a una jornada de vaga, per expressar la disconformitat amb la retallada salarial, que via decret els ha imposat el govern. Els treballadors/es del nostre ajuntament van decidir en assemblea no anar a la vaga. Respecto aquesta decisió, la vaga és un dret constitucional i l’assalariat en fa ús quan ho creu convenient. Però - i m’excuso si puc molestar algú que llegeixi aquest escrit – jo l’hauria seguida i no només per denunciar la injustícia que se m’hauria fet de suprimir-me part de la mesada. No hauria anat a la feina per un principi de solidaritat amb altres col•lectius, que també veuen minvats els seus ingressos. I també cal dir-ho: els treballadors del sector públic – i així hauria de ser sempre – pel fet de secundar una aturada laboral no corren cap risc, tan sols la pèrdua material d’un dia de treball, que ja entenc que en alguns casos prou ser més que important, considerant les dificultats econòmiques que pateixen fins i tot les persones que poden anar a la feina cada dia.