Agraïment al Dr. Martí Casals Echegaray (1903-1983)

(No coincideix la data de naixement que consta a la placa del carrer, amb les dates biogràfiques de què jo disposo).

Diversos fets actuals m’han portat de nou a la memòria la presència del qui va ser metge, uns anys, de la meva família. Són veritat, en part, aquells versos que “No morim del tot, mentre algú recorda el nostre nom".
Per sort avui comptem amb un museu del metge rural que en el context de la postguerra ens recorda la seva personalitat difícil d’oblidar. Avui es disposa d’informació suficient per saber qui era el doctor Casals.

El passat divendres, 18 de juny, es va donar el seu nom a un petit carrer, sobre la riera, entre el carrer de l’Hospital i la plaça del Monestir.

Un d’aquests fets ha estat la mort sobtada d’un amic que, amb mi, es va relacionar amb el doctor Casals portant-lo amb cotxe a Girona perquè visités el meu pare. Em refereixo, esclar, a en Joan Arbat i Colomer (1942-2010), fill del metge de Sant Feliu de Pallerols, va ser vicari de Sant Feliu, professor de l’Institut Sant Elm, consiliari d’escoltes..., i moltes coses més.
Uns dies abans, jo mateix vaig haver de passar per quiròfan, UVI, i amb tractes i controls continuats amb cirurgians, metges i infermeres.

Totes aquestes situacions doloroses em remetien, una vegada més, a la figura del metge de capçalera que vaig tenir la sort de conèixer en la seva popular consulta del carrer Maragall. El doctor Casals era aquell "Vir bonus medendi peritus”, que deien els antics. L’home bo que sap curar i atendre la persona. I encara que no vulguis, la comparació es fa inevitable.

Val a dir que, en general, quan s'arriba a una certa edat i reflexionem sobre tot el que ens ha anat succeint, al llarg de la teva vida, trobem que hi ha hagut moltes persones que ens han estimat i ens han fet el bé, i que acaben per formar part del paisatge personal on es desplega la petita història de cadascú. Són allà, pura presència, sovint silencioses, discretament, com si no hi fossin! I, sense voler, acabem per donar per suposades massa coses, que no arribem a dir mai. Oblidant que, precisament, el que més necessitem és sentir allò que deixem de dir-nos..., no sabem prou bé per què! I que, doncs, en el seu moment no vam saber-los expressar la nostra gratitud.


El cas del doctor Casal és un d'ells.

Una llarga conversa -la darrera- amb el doctor Casals

Goso deixar per escrit una vivència molt personal i íntima. El doctor Casals, després de declarar-se-li la malaltia i de ser tractada a Barcelona, va retornar a Sant Feliu, on va continuar exercint la medicina entre la vella clientela o pacients que, malgrat tot, hi continuava confiant. La tremolor de les mans a l’hora de manipular les petites fitxes fetes a mà i els llibres de consulta no representaven cap dificultat. Era pels volts de finals de l’any 1973 o començament del 74. Vaig decidir demanar-li hora de consulta perquè ja tenia la meva fitxa d’anteriors consultes i perquè -vaig pensar- que només ell em podia ajudar. En aquell moment buscava, més que el metge, la saviesa humana adquirida en el tracte de tantes persones malaltes durant la seva llarga activitat professional. Buscava la intel·ligència del professional de la medicina i, a més, d’un gran cor, capaç de tenir una visió integradora de la persona.
Vàrem repassar plegats la fitxa per comprovar si les dades eren correctes. Després de les auscultacions i analítiques de costum, vam tornar a seure. Vaig començar a explicar-li que no tenia cap problema físic, almenys aparentment. Em trobava enmig d’un procés de reflexió i de canvi en la meva vida personal que, com que s’allargava excessivament, em produïa una sensació de gran inseguretat i angoixa. En fi, allò que diuen el vertigen existencial. Aquella por que un troba en la soledat d’haver de decidir coses importants de la teva vida, i pel sentiment d’una incorrecta relació amb les persones o coses que ens envolten, i que, d’alguna manera, comprometen el nostre futur. I l’angoixa de la por al buit. Les crisis, encara que siguin de creixement, ens deixen “desarmats”. Aquella situació s’allargava massa i em resultava molesta i fatigosa.

Havent-li explicat tot, esperava -a més de la seva comprensió- un medicament apropiat, tranquil·litzat. Pastilles, vaja!
Després d’un llarg silenci, deixant la fitxeta de cartró sobre la taula i mirant-me els ulls, em va preguntar sobtadament: “Vostè té fe?
“Em penso que sí”, vaig contestar-li, insegur, després d’un altre silenci profund.
“Doncs miri, els que tenim fe, disposem d’una força interior que ens pot ajudar a donar sentit a tot allò que ens passa de bo i de dolent”. Millor dit, d’un horitzó de sentit i un marc de confiança. Orienta en el camí de recerca d’una resposta parcial, als “per què” últims del cor i de la ment humana. En definitiva, m’invitava a creure i confiar en la Vida.
I així, amb el doctor vam seguir parlant una bona estona a l’entorn del que jo, avui, anomeno religiositat terapèutica. Encara que ara no recordo amb precisió els termes exactes de la conversa, sí que vaig copsar que tractava d’ajudar-me a superar les limitacions del bloqueig físic i afectiu.
Però el fet central, el nucli de la conversa, l’he recordat tota la vida. Havia anat al metge perquè em receptés algun tranquil·litzant, i em va receptar la fe com a teràpia. I l’instrument terapèutic principal del doctor va ser, aquella vegada, el saber escoltar en silenci, la seva paraula, i el convenciment i sentiment amb què m’era adreçada. No era un dir per dir, un parlar per parlar.
Normalment, davant de les experiències negatives de la vida, es pensa en la medicina, no en la religió. I el meu doctor, llicenciat i bon coneixedor de la ciència mèdica, no em va receptar psicofàrmac ni em va aconsellar cap altra teràpia, sinó que va recórrer a la fe. Quin significat tenia allò?


Aleshores jo no sabia que el mateix doctor havia passat per un procés greu de malaltia i de sofriment i que, per tant, el que em deia era fruit de la seva pròpia experiència. No improvisava. Les experiències de sofriment i de mort irrompen en la vida pròpia o en la vida dels més estimats i exigeixen una resposta. Són un veritable repte per a les experiències de sentit.
Ignoro també si, aleshores, el doctor Casals coneixia l’obra del doctor Viktor E. Frankl, que jo vaig descobrir força més tard a través d’un altre savi ganxó d’adopció, el professor Manuel Pla. En tot cas, també pel camí del propi procés dolorós, el doctor Casals ja havia arribat a les mateixes conclusions: La importància de la paraula, alliberadora del patiment, d’ajuda a trobar-hi un significat perquè no esdevingui un trauma, de fer descobrir l’oportunitat de creixement personal que suposa i que fa que la vida sigui més intensa un cop superada. El fet de sentir-te útil, malgrat tot, desvetllant la consciència de tenir un objectiu de viure una existència valuosa i digna de ser viscuda. Ell també, encara que malalt, continuava sent útil, fent el bé.
La visita al doctor Casals no em va solucionar immediatament el problema, però em va ajudar a relativitzar-lo. Tampoc no vaig creure necessari consultar a cap altre professional de la medicina. Les paraules del doctor Casals van quedar dintre meu. I vaig comprendre que la curació seria lenta, difícil i que l’ajuda no em vindria de fora. Hauria de pouar força del “jo” més íntim. Si era una decisió personal, calia acceptar els canvis que això em pogués comportar, procurant d’anar-me alliberant de l’excessiva necessitat de sentir-me segur. I això darrer, ja era d’inspiració evangèlica.

Avui, en circumstàncies semblants a les dels anys setanta, les seves sàvies paraules ressonen en el meu interior, i de nou intento aplicar-me la teràpia que el doctor Casals em va receptar aleshores.

En resum, per a la meva família i per a mi mateix, el doctor Martí Casals va ser un home bo i un bon metge. Vir bonus medendi peritus. Potser és veritat que “tan sols un bon home pot ser un bon metge”?

“En aquests moments d’una creixent deshumanització de la medicina, és necessari defensar questa màxima vàlida per a la pràctica mèdica d’ahir, avui i demà”. (C. Rozman, “La vocació de metge”, QVC, 231).