El lingüista Georges Lakoff proposava als seus alumnes no pensar en un elefant durant un minut com a exercici, cap alumne no ho aconseguia, ja que el sol fet de no voler pensar en un elefant feia que el paquiderm estigui present en el nostre cap.
Això és el que ha aconseguit el ministre d’economia Pedro Solbes, a l’afirmar que els estalvis dels espanyols no corren perill. A tots hem ens han vingut al cap els elefants de Lakoff i els “corralitos” argentins.
Amb tot el que està succeint a les borses, el sistema financer internacional, s’assembla més a un efecte il•lusori de Holiwood en el que tots els organismes de control, no són mes que façanes de cartró-pedra. I que el suport més important de l’actual ordre econòmic mundial no és més que la fe, tal com si fos una nova religió. Una fe dels ciutadans en que els bancs que custodien els seus estalvis, els hi tornaran quan els ho demanin i que aquests podran ser bescanviats per bens reals.
Si els ciutadans perdem la confiança...
I ara ens trobem en que la única solució per mantenir aquesta fe, és que el Govern Americà aprovi el pla de salvament i faci una “ofrena monetària” amb diners dels contribuents per aplacar la fúria dels Déus dels mercats, una fúria que els grans sacerdots de l’economia de Wall Street han desfermat amb la seva il•limitada cobdícia i que si no s’aplaca pot desencadenar un apocalipsi financer.
D’aquí els missatges tranquil•litzadors dels responsables econòmics europeus, ja que en aquesta conjuntura els ciutadans hem de mantenir la tranquil•litat per a no caure en el parany de que la profecia s’alimenti del pànic general.
Però costa mantenir la fe en un sistema quan un operador de futurs francès, pot posar en perill la solvència d’una institució com Société Générale
o un altre pot ensorrar el Barings Bank, o quan la Reserva Federal Americana ha de rescatar el LTCM, un fons d’inversió gestionat per dos Premis Nobel d’Economia, que tenia posicions obertes per mes de cent vegades el seu patrimoni i per entrar-hi exigien un mínim de 10 milions de dòlars.. Un sistema injust, incapaç de trobar recursos per afrontar programes per pal•liar la fam al mon.
Ara resulta que les males pràctiques no eren casos puntuals sinó la norma general d’aquests ambiciosos gestors, però en Solbes diu que estem tranquils ja que el sistema bancari espanyol és prou fort per aguantar la sotragada.
Però no tot es culpa d’alguns banquers corsaris, molta part de culpa és dintre del mateix sistema, un sistema neoliberal que està essent devorat des de dintre les seves pròpies entranyes i que ha posat els vagons davant la màquina de tren i que ens obliga a consumir desaforadament per a mantenir els llocs de treball a les indústries, com aquell que va en bicicleta i no pot parar de pedalar per por de caure, però que veu a l’horitzó un enorme penyasegat al qual cada cop s’hi acosta més.
Ara, fins i tot els abanderats d’aquest sistema consumista, han divisat el penyasegat... però seguim pedalant!