Algú va dir, que en ocasions, la política fa anar de bracet a estranys companys de viatge. Aquest fet l’he vist força sovint, també a casa nostra. Només cal recordar el suport que es varen donar C.i U. i el Partit Popular, quan cap de les dues formacions polítiques tenien la majoria suficient, els nacionalistes a Catalunya i els populars a Madrid. Segurament haureu sentit parlar d’aquella vella que no volia morir mai, argumentant que cada dia veia coses noves, algunes francament sorprenents i difícils d’entendre. Doncs, la susdita senyora, haurà quedat del tot desconcertada, en el cas d’haver-se assabentat del que ahir va succeir al país basc.

Ahir, a Euzkadi, es va signar un pacte d’aquells, que els que hi entenen, possiblement anomenarien contra natura. El Partit Socialista d’Euskadi va acceptar el suport dels diputats populars, acord que permetrà al senyor Patxi López, secretari general dels socialistes bascs, presidir el nou govern. Tot just fa un any, calia barrar el pas a la dreta—el vot útil—i ara s’arriba a una entesa amb aquells que haurien portat el país-- en el cas de guanyar les eleccions-- al desastre absolut. Dec ser curt de gambals, però no m’entra en el magí, que alhora que en el Congrés dels Diputats, es barallen i s’esbatussen, en ocasions sense cap mena de pudor, puguin acordar un tracte en el país basc. És que tot s’hi val, per tal d’arribar a governar? Tan desmesurat és l’afany de poder, que cal aplegar-se a les exigències del teu enemic polític? Com entendre la renúncia de l’ideari polític per aconseguir l’autoritat de la Presidència del Govern? I dic així, d’abandó de les “conviccions”—entre cometes, clar—per que he tingut la paciència de llegir-me les onze pàgines del document ahir signat. Puc ben assegurar, que els populars, s’han cobrat amb escreix el vot dels seus diputats. És políticament vergonyós, per part d’un partit pretesament d’esquerres, acceptar fer-se presoner, claudicar davant d’una dreta que sovint es manifesta amb comportaments ben allunyats de la correcta praxis democràtica.

El parlament basc el constitueixen 75 diputats, vint-i-cinc per cada circumscripció;. resultat d’una llei electoral que no respecta la proporcionalitat. Àlaba amb una població molt menor que les dues altres províncies, escull el mateix nombre de representants. Així, el partit de Rosa Díez, amb menys de sis mil vots ha obtingut un diputat. Possiblement era necessari un canvi després de tants anys de govern del PNV, però sense la llei de partits, que exclou la participació de les opcions independentistes radicals, l’aliança entre el PSE i el PP no hauria estat possible. Uns quants milers de vots queden sense representació en el Parlament. Aquesta realitat, no l’ha tinguda en compte el PSE i penso que el devenir més immediat en el país basc és preocupant. Un govern condicionat pel Partit Popular no podrà abordar polítiques encaminades a la pacificació del país. Un acord de govern en primera instància entre el PNV i el PSE, amb l’inclusió d’Aralar, Ezquer Batua i Eusko Alkartasuna, hauríen permés endegar mesures positives de contingut polític i social beneficioses per la comunitat. L’ànsia partidista del PSE no ho ha permès. Al meu parer, un greu error. El PP, es pot permetre, sense necessitat de ser present en el govern, condicionar la política de l’executiu. Fins on està disposat el PSE a cedir? El govern tindrà la durada que li vulgui concedir el Partit Popular.