Un bon amic i també company de treball durant molts anys, sabedor de la meva “ ceba” per les qüestions públiques, del meu interès per la política, va preguntar-me en una ocasió, si podia explicar-li les raons que em portaven a considerar que Catalunya era una nació.
A cop de bot la resposta no és fàcil i a banda d’algunes consideracions que vaig fer-li en aquell mateix moment, vaig pensar que el més adient seria escriure quatre ratlles per, amb més temps i tranquil·litat, argumentar millor el que li volia dir.
Cal situar-se al mes de setembre de 2004, quan tot just feia pocs mesos que el PSOE havia guanyat les eleccions generals i a Catalunya, C. i U. havia deixat de governar després de més de vint anys. És a dir, el panorama polític tan a Catalunya com a la resta de l’Estat havia sofert una forta sacsejada. Aquesta novetat, feia pensar en una nova manera de fer, tan en el que respecta a polítiques d’abast estatal com en un canvi en les relacions entre el Govern Central i la Generalitat. (L’aclariment és indispensable per entendre la darrera part de l’escrit ).

Una Catalunya Sobirana

Si una nació és una comunitat històricament desenvolupada, amb llenguatge propi, de territori estable, amb vida econòmica i formació sociològica, manifestada en una comunitat cultural definida, si considerem encertada aquesta definició, podem considerar que Catalunya reuneix aquestes condicions? Evidentment, sí. Som una comunitat que malgrat l’opressió que hem patit ens hem desenvolupat. Som una comunitat estable, per quant hem resistit i vençut els esforços d’assimilació violenta que han intentat imposar-nos.Amb un llenguatge propi i territori ben definit, forjats pels segles i amb un anhel de llibertat sense fi. Tenim les manifestacions culturals pròpies, que expressem amb la nostra parla, malgrat una llengua estrangera—mereixedora del nostre respecte—que se’ns ha volgut imposar. Som doncs una nació.

Ens correspon el dret a l’autodeterminació, entenen que aquest dret significa que tenim el dret de determinar el destí de la nostra nació, sense la intervenció de ningú en la nostra vida i molt menys per la via de la imposició, com ha passat mantes vegades al llarg de la història. Una nació ha de poder arranjar la seva vida d’acord amb la seva pròpia voluntat, sobre la base de la plena autonomia. A establir relacions federals amb d’altres nacions i a exercir el dret a la completa separació si així ho manifesten democràticament els seus ciutadans. Les nacions són sobiranes i Catalunya té dret a ser-ho.

El dret a la separació però, no vol dir que la nació tingui l’obligació de separar-se. Sóc del parer que en el moment present el problema que se’ns planteja no és el de separar Catalunya d’Espanya, sinó el de crear les condicions polítiques que assegurin a Catalunya de manera indubtable l’exercici ple i lliure del dret a l’autodeterminació i el respecte absolut a la seva sobirania.

Sortosament acabat ja fa més de 25 anys un règim polític dictatorial, que ens va tenir als catalans i catalanes reprimits i maltractats, per partida doble, per demòcrates i també pel “ greu delicte “ de voler ser catalans, crec que ara es donen les condicions objectives per trobar les mesures polítiques adients que permetin l’encaix de Catalunya en el marc de l’Estat Espanyol. Una nova transició és necessària, que ha de passar pel ple reconeixement de la identitat de la nostra nació, prenent les mesures que ens permetin decidir el que volem ser, en definitiva, exercir la nostra sobirania.


Els resultats de les eleccions generals, el signe polític del nostre govern de la Generalitat, penso que han canviat el panorama polític de l’Estat Espanyol. És per aquest motiu, que malgrat els dubtes, que em creen certes manifestacions públiques d’alguns polítics, tinc confiança en la sensibilitat del Govern central i del partit que li dóna suport per tirar endavant aquest projecte que, en última instància serà beneficiós per a tots.

+++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++

Transcorreguts cinc anys, amb un nou Estatut que ha “ cremat “ políticament a bona part de la ciutadania, no hem avançat ni de bon tros el que era lògic pensar. Una vegada més queda palès que la lògica en el camp de la política serveix per a ben poca cosa. Catalunya és maltractada tan econòmica com políticament. El nou finançament que contempla l’Estatut es troba encallat i com molt encertadament diu el company Joan Prat, viure a Catalunya, ens costa molt car. El govern central incompleix el que per llei hauria de respectar i que per a més vergonya els diputats i diputades que li donen suport varen votar en el seu moment: una Llei de caràcter orgànic com és el vigent Estatut. Del projecte d’un estat federal--el senyor Zapatero en parlava cada vegada que venia a Catalunya—ni tan sols és mencionat i de l’Espanya plural, jo no la veig enlloc. Catalunya és menystinguda i els catalans som considerats insolidaris i a voltes fins i tot tinguts com males persones.Aquella confiança que jo manifestava en la sensibilitat política del govern central no s’ha vist en cap moment i la direcció del PSOE, continua pensant que per guanyar les eleccions no pot ser menys espanyolista que el PP. Inclús arriba a pactar acords de govern amb els populars quan li convé. Euzkadi és un bon exemple. S’equivoquen i més aviat que tard aquest capteniment els passarà factura política. No em sap cap greu, però lamentablement ho pagarem tots. M’arrisco a predir que aquest país passarà altra vegada pel mal tràngol d’un govern de dretes.

No vull allargar-me més sobre aquesta qüestió. Els diaris, ràdios i televisions en parlen cada dia. Catalunya s’empobreix, és una realitat inqüestionable, però hem de mantenir la dignitat que des de fa tres-cents anys hem sabut defensar. No hem d’acceptar les engrunes, hem d’exigir el que per dret ens correspon. En aquest sentit és imprescindible fer un front comú contra els que ens tracten amb tanta supèrbia.No només els partits polítics catalanistes, també la societat civil ha d’involucrar-se per assolir el respecte que ens mereixem i l’acompliment del que és Llei. Tinc molts dubtes que siguem capaços d’aplegar-nos. Els interessos de partit i no vull assenyalar-ne cap, compten en demesia.