El President dels Estats Units, ha anunciat l’enviament de trenta mil soldats més a l’Afganistan. Barack Obama també ha promès que a finals del 2011, les forces militars americanes hauran definitivament abandonat aquell país. Hom, que per l’edat n’ha vist de tots colors i que recorda la desfeta militar i política dels EEUU al Vietnam, penso que és una temeritat l’afirmació que fa el senyor President.Un camí, al meu entendre equivocat.El problema en aquell país i de retruc en aquella part del món no té solució per la via militar. La situació és d’una gran complexitat i ha de passar necessàriament per encarar de manera clara – i només ho pot fer el Govern dels Estats Units – el conflicte entre Palestina i Israel. Només així, es podrien posar les bases, per tal que els Estats Units, recuperessin la credibilitat en aquella zona. La política que fins ara ha portat a terme el govern americà s’ha fonamentat sempre en l’ús de la força, amb el discurs de la defensa de la democràcia i les llibertats, que, al dir dels dos darrers Presidents – Bush pare i fill – calia anar a garantir, quan els objectius que es buscaven eren de naturalesa ben distinta: la defensa dels interessos geopolítics- control de les energies com el gas i el petroli - i els enormes beneficis de les gran empreses productores de material bèl·lic. Les poblacions d’aquells països, a les que se’ls prometia una millor vida, pel contrari, s’han vist sotmeses a uns règims corruptes, en ocasions pitjors dels que havien hagut de patir. Tot aquest procés ha tingut conseqüències polítiques importants. Els Estats Units i també els governs que li han donat suport militar, han esdevingut els veritables opressors recolzant governs corromputs, com en el cas de l’Aganistan i el Pakistan. Aquesta realitat política-social ha estat aprofitada pels defensors del fonamentalisme religiós, que paradoxalment havia armat i finançat els propis Estats Units, per foragitar la Unió Soviètica de l’Afganistaqn. El moviment polític-religiós talibà, va rebre tota mena d’ajuda. Resulta que ara, s’han girat en contra dels que foren els seus protectors. Els posicionaments religiosos extrems tenen el camp abonat i cada dia són més les persones disposades al que calgui per expulsar els enemics. Ja ni tan sols en fem cas de les notícies que ens arriben d’aquella zona, amb atemptats diaris que van sumant milers de morts, en la major part població civil. D’altra banda els soldats americans i els seus aliats, amb el que es coneix com a danys col·laterals, van fent créixer el sentiment d’odi i de revenja. Per això i d’altres raons, penso que una solució militar no és possible. Ans el contrari, com més temps passa empitjora la situació, amb tot el risc que representa aquella zona, per la pau mundial.
No tan sols el radicalisme islàmic representa un perill. També ho és, una greu inseguretat, la realitat de tres països que disposen d’armes nuclears: Israel, Pakistan i L’Índia. Aquests dos darrers, amb problemes entre ells, en bona part com a resultat de la descolonització de l’Índia, no fa tants anys. Les nacions colonialistes, i aquest és un fet històricament comprovat, quan abandonen llurs possessions, deixen situacions internes que en múltiples ocasions acaben en lluites armades. ( Potser caldria dir quelcom del paper d’Espanya respecte del Sàhara l’any 1975. Si demà disposo d’una estona, donaré el meu parer ).

Mala senyal aquesta escalada militar que ens anuncia Barack Obama. Si la política exterior dels Estats Units ha de ser només la de reforçar els contingents militars oblidant prendre mesures polítiques, amb la decisió i convenciment que calgui, tot anirà de mal borràs. Tinc l’absolut convenciment que la decisió que ha pres el President – persona que em mereix tota la confiança – no li ha vingut d’agrat, l’ha presa a contracor. Què haurà passat doncs ? Quines pressions i de qui les ha rebudes per prendre aquesta decisió? Això si que és preocupant.