El món de la cultura està de dol. No només ahir va ser un dia trist, ho serà sempre en el record de les persones que l’hem apreciat i estimarem sempre. El traspàs de l’eximi escriptor és una pèrdua d’un referent intel•lectual que ens mostrava el camí per a millor defensar la dignitat de les persones i el drets humans. Parlem d’un d’aquells éssers que mai ens haurien de deixar, d’un gran home. Un exemple de dèria solidaria, un valor humanístic que malgrat l’edat va sostenir fins la darrera alenada i amb la força com si d’un jove encara fos.

Xosé Saramago va néixer en el sí d’una família camperola sense terres en propietat. Gent senzilla, a qui un règim injust els va negar el dret a saber llegir i escriure. Saramago, va haver de deixar els estudis tot just començat el batxillerat, per posar-se a treballar. Fins a començament de la primera dècada dels vuitanta la seva obra no fou prou coneguda i sense cap dubte és un dels millors narradors del segle passat. En els seus relats sempre hi podem trobar la coherència amb l’entorn social i familiar que va viure, que el portà a la defensa dels més dèbils, dels desvalguts i malgrat les nombroses distincions que va rebre al llarg de la seva vida, mai va renunciar al compromís que va acceptar amb el món que li va tocar viure. La honestedat del seu discurs el fa creditor al respecte dels que no comparteixen el seu pensament. Després de llegir-lo sempre he experimentat la sensació d’haver millorat com a persona.

La seva obra és prou extensa i recordo haver-ne llegit tres: “ la Caverna”, un relat en el que Saramago exposa les “lògiques” del mercat i del consumisme, d’un estil de vida que ens porta a la “desnaturalització” i alienació de les persones en el marc del que ell anomena El Centre polític.

L’any 1991, va escriure la que possiblement és l’obra més coneguda: “L’Evangeli segons Jesucrist”, que tracta des d’una perspectiva atea la vida de Jesús, molt expressament els primers anys de la seva vida i quantifica el significat de Deu, del cristianisme i de l’Església. Aquesta visió crítica va ser considerada blasfema per part de la jerarquia eclesiàstica i el govern portuguès veta la proposta de Saramago al premi Nobel de literatura per considerar que l’obra ofèn als catòlics. Tres anys més tard, el novel•lista abandona Portugal i passa a residir a l’illa de Lanzarote, on ahir va morir, acompanyat per la seva parella Pilar del Rio, que és la seva traductora. L’obra no és de fàcil lectura, costa una mica acostumar-se, no utilitza punts, ni seguits ni menys a part i per tant no hi ha pauses. L’any 1998 li és concedit el Premi Nobel de literatura.

La darrera de les novel•les porta el títol de “Caïm” en la que redimeix el personatge bíblic del fratricidi i assenyala “l’invent de Deu” com a responsable intel•lectual del crim. Saramago mostra la imatge violenta del Deu bíblic jueu. Les ments tancades i les persones dogmàtiques millor que no el llegeixen, d’altra banda una suggerència que podria estalviar-me. Algunes d’aquestes persones ja coneixen el tema i per tant ni l’obriran i les demés és molt possible que no passin de les primeres pàgines.Donar-ne el parer no m’atreveixo. És una obra amb una càrrega de violència potser excessiva, però ves a saber- coneixen l’autor tampoc cal estranyar-se’n- si precisament és aquesta brutalitat tan expressament descrita l’eina que utilitza l’autor per dir-nos el seu pensament.


“ Deu és el silenci de l’Univers i l’ésser humà el crit que dóna sentit a aquest silenci”, ens diu el dramaturg. Creients o no, dir més sobre Deu seria tant com faltar-li al respecte. Si Deu és, com m’agradaria poder escoltar les converses que amb tota seguretat tindrà amb en Xosé Saramago.